També disponible en: Castellano

Ramón González Ferriz: “què és més savi, pensar sempre el mateix o canviar d’opinió?”

Ramón González Férriz y Abelardo Muñoz. Foto: Natalia Figueroa

Voilá. Ja ha començat el festival de filosofia València pensa, segona edició, que tindrà lloc del 6 al 9 de juny en diferents llocs de la ciutat. I ho ha fet amb la presentació d’un llibre d’història, “1968, el nacimiento de un mundo nuevo”, una crònica periodística, nova narrativa?, no tant basada en la filosofia, com relatora dels fets amb vista periscópica, recollits de la bonica hemeroteca del New York Times, i feta llibre, que és el que es porta ara, signada per Ramón González Férriz i presentada per un altre periodista, Abelardo Muñoz. Un de quaranta, l’altre de seixanta, per deixar-ho en una qüestió numèrica, que remet a l’infinit. 

El primer acte, com aperitiu al que serà inaugural (el 6 de juny, sobre la “Ètica del desordre”, a càrrec d’Ignacio Castro Rei), en un local de Russafa anomenat Ubik, que pren el nom de la novel·la de ciència ficció escrita per Philip K. Dick. Realitats o universos, cadascun dins d’un altre i amb la inclusió d’idees de la vida després de la mort. 

La idea del festival, o una d’elles, és provocar estats filosòfics i pensants més enllà de la universitat, en paraules d’Alfonso Moreira com un dels organitzadors del certamen. L’entorn, la inauguració de l’exposició de Tomás Gorria, “La gràfica de la revolta”. Una recopilació de 36 cartells de maig del 68 i l’edició d’un periòdic que al seu temps és el catàleg de l’exposició i que es va distribuir per les prestatgeries, desmembrat. Una mostra efímera que va desaparèixer en mans dels assistents. I el record del 68 sobrevolant els ressons del que va passar i no va ser o va ser d’una altra manera. Per als que vullguen saber sobre el futur, millor remetre’s al present. I, segons diria González Ferriz, “amb una miqueta de nostàlgia romàntica antimoderna, i que pretén ser majoritària”.

Ramón González Férriz y Abelardo Muñoz. Foto: Natalia FigueroaRamón González Ferriz (Granollers, 1977) va escriure el llibre “per entendre a la generació que ha manat sobre nosaltres els últims quaranta anys”. De fet, l’últim mig segle (1968-2018) ha estat testimoni d’una generació que va amanèixer a la maduresa amb l’alegria revolucionària del Maig del 68 i que s’està jubilant ara en ple vigor d’una revolució conservadora i dels populismes d’extrema dreta que amenacen amb desfer moltes de les conquestes civilitzadores d’aquest temps. “Després de les revolucions—diu González Ferriz— van aconseguir els cims del poder i en ells es mantenen fins que la biologia l’hi ho impedisca. Simplement volia entendre’ls”, assegura.

La conclusió, segons les seues paraules, és que “és la part afortunada d’aquesta generació la que ha gaudit dels dos mons i ha conformat el nostre en el qual hem viscut”. A saber, “ser rebels i formar part del establishment al temps. Els podem criticar fins a quedar-nos afònics, però han fet el que és lícit fer i encara que han deixat un món endeutat amb crisis ecològiques i econòmiques”, va afirmar l’autor. 

D’honestedat no es va parlar gens. Un acte per desmitificar el Maig del 68 que sol veure’s com el principi d’una època quan en realitat va ser la fi, en referència a quan Pasolini va assenyalar allò que era “l’última oportunitat”, quan es va acabar el temps de les revolucions i va començar el dels atemptats. Perquè, segons González Ferriz, “el llibre és una crònica d’aquest convuls any de grans esperances i somnis d’un món millor, però també ple de morts violentes com les de Luther King, Bobby Kennedy, —per citar només als coneguts—i disturbis com els de París, Tòquio, Roma, Berlín i Madrid. Va ser l’any en què els governs com el de Mèxic es van tornar contra els seus ciutadans, les forces del Pacte de Varsòvia van envair Txecoslovàquia, es va establir l’embrió de diversos grups terroristes com la Fracció de l’Exèrcit Roig i les Brigades Rojes, i ETA va cometre el seu primer assassinat. Tot això amb el rerefons ineludible de la guerra de Vietnam”.

Música i mestres. Abelardo Muñoz va recordar l’àlbum Beggars Banquet dels Rollings, amb la cançó Street Fighting Man, on es parla de les revolucions de palau “perquè on visc el joc és una solució de compromís”, que cantava Mick. I per la seua banda, Ramón González Ferriz va recordar l’àlbum blanc de Lenon, “on ja s’insinua quin serà el futur”, quan John canta allò que “igual el que cal canviar no és la constitució sinó la teua ment”.

Abelardo Muñoz. Foto: Natalia Figueroa

Un llibre que aporta molta informació “per explicar que els veritables drames no estaven en Paris”; per retrucar, per exemple, les tesis de Joaquín Estefanía quan assenyala el maig del 68 com un moviment juvenil, o per a recordar, com va fer Muñoz, l’antecedent nord-americà del Freespeech Movement de Berkeley i dir com “tot va ser engolit pel sistema”. Una opinió a la qual González Ferriz afegia una estratègia “una miqueta més sofisticat. Els sistema se’l menja, se’l queda”, en referència a com els eslògans de maig van passar al món de la publicitat. Dos exemples: 1. Uneix-te a la revolució, compra’t un Dutch. 2. Els temps estan canviant, compra’t un Cadillac, que es va usar parafrasejant a Dylan.

L’autor, que també va escriure el llibre “La revolució divertida” en 2012, en el qual comparava la moguda madrilenya amb els llibertaris catalans, no remarcava el dijous ni l’estar a favor ni en contra del sistema, només ressenyava la gran capacitat d’assimilació de la rebel·lia, recordant al maoistes o als troskistes. Si bé, durant la xerrada quedava palesa com la conseqüència directa de maig del 68 va ser el neoconservadurisme, en referència a DeGaulle i el moviment sindical, per assenyalar només un. “Si alguna cosa m’interessa, és perquè seguim vivint en un marc cultural que va nàixer llavors, per descomptat, molt transformat”.

Tots dos ponents van coincidir a assenyalar com maig del 68, malgrat ser revolucionari, va seguir sent masclista, de fet, va ser una llavor per a aquell congrés de sindicats d’estudiants socialistes a Alemanya on les dones van acabar llançant tomaques als ponents. Una constatació de com se segueix avui discutint molts dels temes que es discutien llavors: la disparitat entre el col·lectiu i l’individualisme, la disjunció entre la figura de l’Estat com a garant dels drets o del capital, o dels drets del capital, la pertinència de si es pot fer la revolució amb els homes o les dones han de fer-la a soles; sobre la pervivència o no de la teoria mecanicista; la constatació de com l’economia de l’Estat del benestar es va desmantellar amb la crisi del petroli; el debat sobre què s’ha fet tan mal per convertir-nos en esclaus de la nostra pròpia productivitat, el paper de la droga, l’aparició de la sida, o assumptes com la tan utilitzada tècnica del bazucazo mexicana sense oblidar Txecoslovàquia. Pràcticament tots els temes els mateixos, menys un, per raons òbvies. “Internet és capitalista però li veig descosits”, va dir González Ferriz. 

Entre les conclusions del llibre es pot llegir que “excepte a Txecoslovàquia, en termes de política institucional, els esdeveniments del 68 van ser poc més que una molèstia. I l’avantsala de temps molt convulsos”. Es va debatre si escau o no institucionalitzar la revolta, es va argumentar que sí, mentre que tots tenen dret a un xalet; també, sobre les diferències entre el moviment aquell i el del 15 M, on s’exigeix la platja però també un contracte fix considerant el moviment de la Porta del sol més reformista que revolucionari. Ah, i un xicotet albirar sobre com ens van explicar la història i com l’expliquem nosaltres ara. Maig del 68, segons l’autor, “va propiciar revoltes d’origen polític i cultural, però no econòmic com les actuals.

Muñoz va destacar l’actualitat de “L’home bidimensional” de Marcuse, com “Els ensenyaments de don Joan” de Castaneda com a exemples que revelen la cohesió i contingència interna dels ensenyaments i “com la política es va posar en el lloc de comandament i va acabar amb la revolució mental sacrificant el plantejament radical i progressista per la disciplina de partits”; va ressenyar els textos d’Alan Watts sobre el poder de la tecnologia, i es va emplaçar a reivindicar de nou la part creativa artística de la revolució. Per la seua banda, González Ferriz va recordar la vigència de William Morris en la seua defensa d’allò artesanal i a Guy Debord en “La societat de l’espectacle” i “El tractat per saber viure”. 

Finalment, González Ferriz es va acomiadar amb la següent frase: “La pregunta que hem de fer no només als personatges històrics sinó a nosaltres mateixos és: què és més savi, pensar sempre el mateix o canviar d’opinió?. Amb això, tendisc a ser generós i procure veure’m dins de vint anys”, va assenyalar. En qualsevol cas, sembla que avui no es pugui seguir parlant de revolució, per tant, tampoc de reacció, i en qualsevol cas, l’any que corre suma 2018. És a dir, ja no estem en la mateixa època. | VP-2018-01, 24.5.2018

maria tomás garcía