També disponible en: Castellano
Elogio del caminar, de David Le Breton
Ediciones Siruela, 2018 (6ª edició)
Caminar és una obertura al món. Restitueix en l’home el feliç sentiment de la seua existència. Ho submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. A vegades, un torna de la caminada transformat, més inclinat a gaudir del temps que a sotmetre’s a la urgència que preval en les nostres existències contemporànies. Caminar és viure el cos, provisional o indefinidament. Recórrer al bosc, a les rutes o a les senderes, no ens eximeix de la nostra responsabilitat, cada vegada major, amb els desordres del món, però ens permet recobrar l’alé, agusar els sentits, renovar la curiositat. Caminar és sovint una marrada per a retrobar-se amb un mateix.
La facultat pròpiament humana de donar sentit al món, de moure’s en ell comprenent-ho i compartint-lo amb els altres, va nàixer quan l’animal humà, fa milions d’anys, es va posar en peus. La verticalizació i la integració del caminar bípede van afavorir l’alliberament de les mans i de la cara. La disponibilitat de milers de moviments nous va ampliar fins a l’infinit la capacitat de comunicació i el marge de maniobra de l’home amb el seu entorn, i va contribuir al desenvolupament del seu cervell. L’espècie humana comença pels peus, ens diu Leroi-Gourhan, encara que la majoria dels nostres contemporanis ho oblide i pense que l’home descendeix simplement de l’automòbil. Des del Neolític, l’home té el mateix cos, les mateixes potencialitats físiques, la mateixa força de resistència enfront de les fluctuants dades del seu entorn. L’arrogància de les nostres societats podrà ser criticada com es mereix, però la veritat és que disposem de les mateixes aptituds que l’home de Neandertal.