També disponible en: Castellano

Javier Gomá: “Que bella seria una civilització de ciutadans que hagueren interioritzat unes pautes de comportament sense coacció ni retret

El tercer moment fundacional del festival de filosofia Avivament es va donar en el MuVIM, el dijous 6 de juny, amb la conferència inaugural de Javier Gomá. Presentat pel seu editor, Manuel Ramírez, de Pre-textos, el fill pròdig, que mai se’n va anar, va parlar al públic sobre el seu treball, a propòsit de la seua Tetralogía de la ejemplaridad, que inclou les peces Imitación y experiencia, Aquiles en el gineceo, Ejemplaridad pública y Necesario pero imposible, i que han estat editades també per Taurus. Tot inspirat i a partir de la Grècia arcaica, que no clàssica.

Quatre toms sobre “un ideal que es pretén universal”, en paraules del seu autor, “l’universal concret de l’exemple, allò just, allò bell, l’útil, allò bo, allò sant. I com pragmàtica, la imitació. Amb indulgència i autoexigència, com a ideal de la fascinació d’elevació”, deia. Una exemplaritat reconeguda per ell mateix com a “conflictiva, perquè és el comportament exemplar el que t’obri judici, i la mediocritat la que rehabilita”, i és “quan el conflicte és utilitzat com a botó nuclear per a guanyar temps”, contava narrant una anècdota fictícia entre marits i dones.

El seu treball es completarà amb una aproximació a l’exemplaritat des d’una altra perspectiva, que passa per l’escriptura del seu nou lliure Dignitat, que apareixerà al setembre, i amb el qual, com un concepte a la recerca d’autor, perquè segons la seua documentació, no s’havia visitat filosòficament des de Petrarca, Gomá parlarà de l’exemplaritat en el seu estat pragmàtic, més enllà de la bioètica, els debats jurídics i les grans causes, inclosos els indignats, per a estudiar allò l’absència dels quals en la seua vida és l’origen de la seua protesta. Passant per les consolatio romana o les consolacions de Sèneca, Plutarco, les suposades a Ciceró i Innocenci III, totes posposant l’espera en l’altre món, per a arribar a Petrarca, que “és el primer que reivindica la dignitat immanent, la del cos, la naturalesa de la ciència, de l’art, de la idea de l’humà per si mateix”. Parlar de dignitat perquè “per a parlar de la misèria, diu, no es necessita un do especial, n’hi ha prou amb obrir els ulls, tan manifesta és”.

Partidari de l’ego educat

Javier Gomá és un filòsof que no concep la filosofia sense un sentiment poètic, ni una filosofia prontuari de respostes a temes aplicats: “això ens rellevaria de pensar”, va dir. Amic de la prudència, i sabedor que “la felicitat la vida no l’atorga, però enfront d’ella la dignitat és una cosa que un posseeix en qualsevol moment, també fent cua per a entrar en els crematoris (intentava una resposta sobre la mort digna)”, és també escriptor i assagista, i un assidu assistent al festival d’humor i literatura Ja, de Bilbao, que enguany compleix deu anys. La teoria del desbaratador? És així mateix Gomá un teòric de l’humor, que també practica, i que va definir com “un dels agents civilitzadors més importants que combat i tempera la nostra tendència al totalitarisme polític”. Ho va assenyalar explicant que els orígens del nazisme es poden remuntar al segle XVIII, quan els alemanys van tirar a l’arlequí d’escena. “De l’absència d’humor al nazisme, hi ha un pas”, va recordar advertint del totalitarisme del narcisisme, i mostrant-se partidari de l’ego, però de “l’educat”.

Vull cansar-me amb tu

A l’abril d’enguany, Pre-textos va publicar la seua comèdia Quiero cansarme contigo o el peligro de las buenas compañías,, precedida de l’assaig: Sobre el ladrido del perro y sobre el perro. Introducción a un teatro de la dignidad, prèviament anticipat en La Vanguardia. Aquesta comèdia, juntament amb el monòleg Inconsolable i l’obra Las lágrimas de Jerjes, que ara està escrivint, conformen una trilogia teatral titulada Un hombre de 50 años. Per cert, que el Teatre Real de Madrid s’inspirarà en el seu Aquiles en el gineceo com a fil vertebrador per a la propera temporada. I és que Gomá, per a sotmetre les seues teories a l’examen del fanatisme, les sotmet a la prova de l’humor.

Manuel Ramírez va arrancar la presentació citant a Odo Marquard: “La filosofia sense experiència és buida. L’experiència sense filosofia és cega”. I a Ana Blandiana: “Allò difícil no és ser nou, allò difícil és ser transcendent”. L’editor introduïa l’exemplaritat parlant d’“un tema, que és complex, com diria Alfredo Morales; entesa no com a àrdua sinó com alguna cosa al qual ens referim per la seua diversitat i perquè requereix de diferents comportaments”.

Llegit el currículum de Javier Gomá, inclòs el seu Premi Nacional d’Assaig 2004 i el seu mèrit de ser lletrat de l’Estat número 1 de la seua promoció, a una edat primerenca, l’editor va definir les quatre peces de la tetralogia. “Una teoria general sobre l’exemplaritat (Imitación y experienci) ; el procés subjectiu i existencial de la formació de l’exemplaritat (Aquiles en el gineceo); una filosofia política per a la democràcia (Ejemplaridad pública), i eixa esperança de continuar sent ser individual fora del món (Necesario pero imposible).

Javier Gomá va reconéixer el plaer de compartir idees, “els actes presencials aporten un encanteri”, donant-se per satisfet si la lectura solapada (de les solapes) genera alguna curiositat. “Els que escrivim, tasca d’abstracció, suscitem actes com aquests per a rescabalar-nos del ressentiment que ens produeixen altres professions que mereixen l’aplaudiment. Fernán Gómez es preguntava perquè aplaudir, simplement feien el seu treball”, així que ell va confessar que portava els aplaudiments “enllaunats”.

La fortuna de la reedició

L’obra de la qual venia a parlar va culminar fa sis anys, “l’actualitat és que per afalac de la fortuna es continua reeditant”. Va començar parlant de “l’ús indegut que s’ha fet del llibre”, perquè, segons va explicar, “s’ha usat com a exemplaritat antipàtica, com a instrument per a anul·lar a l’adversari polític, i no es deu”. El seu aclariment va ser que ha de comprendre’s com el resultat d’una vocació literària raptada per les muses. Vocació que va definir com “de rampinya, totalitzant, esclavitzant” i que es comprén de dos elements, la missió i la visió. La seua va ser la que “des d’una certa visió del tot”, s’entén la vocació literària com a manera de completar “l’experiència fragmentària que tots tenim”. Una fascinació que té a veure amb els plaers de la imaginació “més que amb una visió empírica o experimental de la vida”, que alhora produeix ansietat empolvorada d’ontologia i pragmàtica, entre altres, perquè tot s’entranya en l’ús de l’estratègia comunicativa, en aquest cas, les paraules, al temps que el gènere. El seu concepte de filosofia: “literatura conceptual”, fugint d’imitar a la ciència i el seu llenguatge hermètic, responent sempre al seu caràcter relativament mundà: “parlar del món i amb una mica de món”, amb “elegància, bellesa i nostàlgia de quan donaven el Nobel als filòsofs i hui no són candidats”.

L’ésser com l’universal concret de l’exemple, i constatar que “no s’havia escrit una teoria de la imitació des dels presocràtics fins a l’actualitat”, li van portar a la necessitat d’escriure una ontologia de l’universal concret enfrontat a l’universal abstracte hegemònic, dominant, i sense discussió del llenguatge”.

Enlluernat davant el diccionari de mites de Pierre Grimal, i des de les categories de Kierkegaard com estadío estètic, Gomá presenta en Aquil·les en el gineceo la mortalitat com el privilegi de les vertaderes individualitats; En exemple públic, l’exemplaritat com a principi organitzador de la democràcia com a projecte no parlamentari sinó civilitzatori, després d’una pluja nihilista que va defensar i va recomanar -molt millor que Mcdonald’s-, dient: “Occident és l’única cultura que ha sotmés les seues pròpies tradicions a una crítica radical, sever enjudiciament i moltes vegades condemna”. Perquè és aquesta pràctica d’on emergeix una exemplaritat que vol ser “igualitària i secularitzada”.

Allò civilitzatori dels costums

El conferenciant també va parlar de “la recuperació del valor civilitzatori dels costums”. Ho explicava: es tracta de pensar en els actes, la regularitat dels quals, es percep com a prescriptiva, “bons costums que indueixen a civilitzar de manera massiva, no coactiva, a un comportament cívic”, segons les seues paraules. “Que bella seria una civilització feta de ciutadans que hagueren interioritzat unes pautes de comportament sense coacció ni retret, per a obrar decentment”, va afegir.

En Necesario pero imposible, la pregunta obligada era “sota quines condicions podem pensar en la continuïtat de l’ésser humà”. A això ho va anomenar esperança, “baix les categories de la consciència del segle XXI”. I és que en el seu llibre La imagen de tu vida, Gomá parla de l’exemplaritat pòstuma, “perquè vivim sense distingir entre el que és accidental i essencial en la nostra vida”; basada en aletheia, la sinceritat dels fets, d’allò que no està ocult, que és evident, la veritat com el no oblit, i la imatge que roman viva en la memòria mentre un és recordat. El concepte de posteritat i de glòria, “no com a frivolitat sinó com l’exhortació de tindre un comportament tal, que siga digne de romandre com a exemple positiu”.

L’ésser humà joiós

La seua no és una exemplaritat sistemàtica, sinó un principi orgànic en el qual no preval l’exposició lògica sinó l’escriptura d’una novel·la, que vaja il·luminant com un estel per on passe. I que el lector experimente alguna cosa pareguda a la pregunta que es va fer el narrador després d’escriure: i ara què? No sense abans passar per Kant quan la cultura es converteix en crítica. Gomá va saludar la importància de ser ciutadans crítics, el do del discerniment entre allò bo allò dolent allò just i no, i va afegir, que “la crítica hauria de ser un instrument d’una fi superior que és l’ésser ciutadà gojós, joiós”. Perquè, segons la seua opinió, la filosofia crítica dels segles XIX i XX ha estat “una abundància difícil d’exagerar dels llibres en els quals l’autor tracta de convéncer-te que la vida és miserable”. “Això ho he combatut en tots els fronts”, va dir, “perquè incorren en una vulgaritat primària”. Es referia al fet de “la gran majoria de llibres que s’escriuen basats en la tristesa tractant d’inspirar-la. “Jo milite en l’altre partit, tracte de rendir aquells elements que ens desperten el sentiment de la nostra pròpia dignitat”, la que és d’origen. Per a ell, hi ha un viure poèticament, un viure alimentant-se de l’anàlisi de les teues pròpies vivències, el misteriós i enigmàtic de l’humà , que és que viu i envelleix, i aqueix és el fonament de la seua dignitat.

I va citar a Juan Ramón: Intel·ligència, dóna’m el nom exacte de les coses.