També disponible en: Castellano

Eurídice Cabañes insta a repensar la tecnologia des d’allò que ens és comú i a experimentar amb la llibertat de consum

A què fan olor els núvols? Si es formula la pregunta com en un joc de trivial, el mecanisme de l’automàtic induiria la resposta: a res. Eurídice Cabañes respondria que fan olor de C02. Però perquè la seua conferència en el MuVIM, dins del Festival de Filosofia Avivament 2019, volia generar preguntes i una mica de por per al revulsiu, i perquè allò de la intel·ligència a l’ús no fóra només l’artificial, si no és que tota procedisca de la naturalesa. Una pregunta: per què a una gran majoria dels ancians els gestionen tercers? Una altra: els gegants són molt treballadors? I una altra: què es fa amb les paradoxes? Totes es desprenen de la seua conferència sobre “Tàctiques i pràctiques per a la sobirania. Tecnologia i procomú”, que va presentar en companyia de Jaime Paulino.

Cabañes parlava de la sobirania tecnològica, d’entendre la tecnologia com un bé comú, i diferenciava els espais que habitem: els físics i els digitals; els públics, on “la llibertat té un caràcter col·lectiu” segons les seues paraules, i els privats, que són “administrats d’acord als interessos dels seus amos”. La privatització del coneixement? La seua intenció era sotmetre a anàlisi les maneres d’estar i de ser en la xarxa, “que no és pública sinó privada”; analitzar la centralitat del poder en poques companyies transnacionals; reflexionar sobre com es recopilen les dades per a monetitzar-les, sobre com es reserven els drets d’admissió o el dictat de la moral predominant; sobre com funciona la lògica de l’algorisme, o sobre com s’enfoca una educació que respon a interessos tecnològics, per a veure que, al final, la xarxa funciona com a llançadora per a la venda de productes i idees polítiques mentre sembla que els estats d’ànim, desitjos i pors, és a dir, el comportament humà, també formen part del producte. Eurídice Cabañes és cofundadora d’ARSGAMES i doctora en Filosofia per la Universitat Autònoma de Madrid. 

Segons les seues paraules, “els espais públics generen ciutadania, són les formes de vinculació amb un territori en el qual ens connectem i prenem decisions, què passa quan aquest espai passa de ser la plaça a ser la xarxa social?

Al costat d’ella, Jaime Paulino va parlar de la relació entre poder i tecnologia, un “problema al temps polític i ontològic”, i va esmentar que Lyotard, en la seua condició postmoderna, ja va dir en els huitanta que el coneixement es transforma en mercaderia. Paulino va vindre a reclamar “diagnòstics atrevits i la necessitat de espolsar-se la malenconia” (tot esdevé en mercaderia), per a millor veure “quines són les formes d’autonomia i autocontrol respecte al procés, capacitat d’autoregulació i definició d’un poder productiu. Necessitem situar un diagnòstic material respecte a la societat de la informació”, va dir. “Hem d’analitzar la dimensió d’allò  estructural”. I és que, segons Eurídice Cabañes, “la immaterialitat del núvol no ens permet veure la seua materialitat”. Parlava de consums i residus electrònics. I de calor. Segons les seues paraules, “obviar la materialitat dels mitjans digitals és un crim per omissió que exclou les qüestions ambientals i els fluxos mundials de matèries primes, energies i treballadors”. Un punt en el qual va citar el fenomen uberització com a “pràctica d’explotació que corromp els sistemes de treball col·laboratiu”. De l’horitzontal a la salvatge vertical. Segons les seues paraules, les conseqüències són la precarització, l’individualisme, l’absència de drets , i la gamificació, això és, un màrqueting en el qual “a través d’incentius i penalitzacions es controla i modula la conducta laboral”. Es diu conductisme com a teoria psicològica. El treball gratuït i el control, segons la seua opinió, “esdevenen en la fi de la democràcia: i és que el poder econòmic no pretén continuar fonamentant els seus privilegis en una explotació de subjectes com a força de treball sinó en la cada vegada més lucrativa regulació de les seues formes de vida, de les seues dinàmiques vitals i interaccions personals i afectives, de les seues emocions, dels seus hàbits de consum i satisfacció”, afegia citant a Prada (2012). 

El pes i les mesures específiques

En la seua xarrada sobre Tecnologia i procomú, Cabañes no parlava dels núvols del cel sinó dels macroservidors que contenen la informació que circula en internet, la gran xarxa, el núvol, per a recordar-nos que tenen pes i mesures específiques. I es calfen i molt. Segons les seues dades, FB genera un milió de tones mètriques de diòxid de carboni. I l’activitat vinculada només amb els correus electrònics, sempre segons les seues dades, equival al carboni que produeixen 890 milions de cotxes. Miren, que s’envien 2,4 milions de correus electrònics cada segon. Cada segon! Miren, també, que el mòbil es toca una mitjana de 2.617 vegades al dia.

Si la intel·ligència artificial és saber arribar a un lloc amb google maps en comptes de preguntar, és que s’ha modificat la casaca de la seua capa. Això és una broma. Perquè el següent seria parlar del coltà, necessari per a la construcció de l’ordinador o terminal (mòbil) amb el qual vosté, lector, conscienciat pel pes de la filosofia amb capacitat per a decorar una estada, està llegint aquestes línies en el millor dels casos. El coltà no és un mineral, és una mescla de dues, i s’usa per a la microelectrònica, les telecos i en la indústria aeroespacial perquè és resistent a la calor. Sempre segons la conferència de Cabañes, el 80% de les reserves mundials estan al Congo, Sierra Leona. També a Veneçuela. I una altra pregunta que va sorgir en la conferència: com s’explica que el major exportador d’aquest material siga Uganda, que té 0% en el seu sòl? I una altra dada; “un quilo de coltà equival a dos xiquets morts, dels que són esclaus”, sempre segons les seues paraules. I amb aquestes premisses, la conferenciant parlava de possibilitats de resistència. 

“Tot és possible si revertim la mirada cap a la materialitat dels espais digitals”. Aquesta va ser la idea central que Cabañes va vindre a compartir. Contra la videovigilància (som part de la vigilància?), maquillatge, peces que impedeixen el reconeixement corporal, solucions legislatives des del camp del comú. Contra la precarietat laboral, sindicats, cooperatives, l’Estat com a garant de drets. Per a l’ecologia, allargar la vida dels dispositius, generar de propis a partir del reciclatge, i regular l’espai digital com es regula el físic (en el millor dels casos). I per a recuperar la democràcia, accions individuals i regulacions de govern.

María Tomás