També disponible en: Castellano

Des de la parresía de la Grècia clàssica fins a Valtonyc, passant per la primera esmena: un repàs a la llibertat d’expressió per a arribar al punt G

Un jove amb les ungles taronges, rellotge digital i samarreta, verda, que canta la seua definició cisgènere, blanc, de cos privilegiat, segons diu, a part d’altres coses sobre senyors amb barba, soterranis verges i MRA. 

És la presentació a l’altura del pit d’Ernesto Castro, de qui Escohotado diu que és un xic culte, abans d’aclarir que el seu pare és un altre Castre, de nom Fernando. I el cas és que les seues classes de filosofia en youtube tenen 36.288 subscriptors a data d’ara, on es presenta precedit de les paraules “Classes, Conferències, Dialogues, Varietés”, sota un ritme similar al cubà. 

El filòsof de masses?, pont entre el clàssic i les noves generacions, va vindre a València, amb el festival de Filosofia Avivament, València Pensa, per a participar com a paradoxa en el café Revolter, al costat de la ximenera del Gestalguinos, i per a preguntar-se, i definir segons lleis i països, quins són els límits legítims a la llibertat d’expressió. Era la segona xarrada sota de l’epígraf “Discursos a la nació postmoderna” una nit després de la intervenció d’Angelo Fasce sobre política identitària. 

Doctor en Filosofia. Autor de “Contra la postmodernidad” (2011), “Un pal a l’aigua” (2016), “El trap” (2019) i “Realisme poscontinental” (en premsa), Castro va ser presentat per David “Barberó”, enginyer, especialitzat en pròtesi, de maluc, de genoll, de columna, en una presència que responia a la combinació entre la cultura científica i literària al Snow, “you know nothing”. “Dins de la història intel·lectual espanyola, no havia existit un filòsof tan relacionat amb les xarxes”, va dir Barberá. “Un filòsof de debò molt involucrat amb tot això”.

Barberá formava part de l’extinta revista Bostezo, on, en 2016, Castro va publicar un article titulat “Sis notes sobre allò que és còmic”, esbossos sobre una teoria sobre l’humor i la comèdia. L’última de les notes tractava sobre els límits de l’humor i la llibertat d’expressió, i remetia, segons va explicar, a la revista The Onion, on els redactors de la revista de Chicago (Illinois) es plantejaven la possibilitat de fer un número humorístic sobre l’11S. “És la teoria que la comèdia és tragèdia més temps, és a dir, allò que sembla tràgic el dia de l’atemptat, es pot prestar a fer bromes passat un temps”, explicava Castro. 

The Onion va publicar un número a penes un mes després amb la premissa de no fer burla de les víctimes, “que és la que han adoptat tots els humoristes políticament correctes en USA. És la doctrina de l’humor de baix cap amunt. Et pots burlar de l’elit però no dels oprimits, de les víctimes. Això ha acabat estrenyent els límits de l’humor dins dels espais més polititzats en els USA, que són principalment els campus universitaris, que són privats, on el client sempre té la raó, les idees circulen de forma diferent que les mercaderies i la consideració del ciutadà necessita de classes”, explicava. I narrava l’anècdota d’aquelles proposicions que ofenen fins i tot encara que no hi haja ningú contra qui estiga dirigida, tipus la frase: el rei de França és calb. 

“No és tant prohibir l’humor quant restringir-lo o patrimonialitzarlo identitariament”, deia. I afegia: “els límits de l’humor postmodern són la autoparodia, un pot criticar-se a si mateix, com a víctima, sempre que es mantinga dins dels límits de la seua identitat grupal (cas Torres-Villa)”. Per tant, la autoparodia és l’única cosa que li queda a l’humorista, ell mateix és l’únic material sobre el qual té potestat absoluta”. I és que la culpa sempre és del traductor perquè el títol de la novel·la de Wilde es va traduir “La importància de dir-se Ernesto”… Estem en l’era de la postveritat, “quan la política de censura hui per hui consisteix bàsicament, per exemple, en el fet que Putin diga veritats alternatives, fins i tot finance partits d’oposició per a generar una situació de caos en la qual la seua posició siga omnipresent”.

Era només un dels exemples amb els quals va arrancar una conferència (que després es va convertir en debat-oracle on els oïdors li van preguntar fins a les seues intimitats del punt G) i que abordava la dictadura d’allò políticament correcte, entre la forja de les pròximes elits, la distinció ideològica com el liberalisme i el comunisme com a marques (de cereals), o un dels temes que més va interessar al seu company de cadira: “El problema de la llibertat d’expressió no es planteja en un laboratori de química o quan estàs fent pròtesi de malucs”, un extrem que no va ser confirmat per l’enginyer. Si bé, Castro va assenyalar que “la llibertat d’expressió a l’hora dels malucs cal restringir-la al regetón i poc més”. 

En la filosofia, hi ha teoria i no opinió?

Ernesto Castro va fer distinció entre la llibertat d’expressió als Estats Units (de baix a dalt) i a Espanya (de dalt a baix); des de la distinció de Spinoza entre la llibertat d’expressió i de pensament, fins al principi del mal de Stuart Mill. Va parlar de les diferències entre l’anglosaxó i el continental, i de la postcensura/ autocensura en les xarxes (Cas Ivars en Arden). La seua arrencada va ser un repàs de la història des de l’Antiguitat al present, entre la parresia i la isegoría fins a la diferència entre la llibertat d’expressió i d’impremta; la franquesa a la qual va cantar Foucault sobre el compromís amb el que un parla, passant per la desobediència civil i per Thoreau amb la seua doble protesta. “Quan sorgeix la llibertat d’impremta és quan sorgeix la llibertat de prohibir eixa llibertat”, va dir. També va parlar de l’índex de llibres prohibits d’Alexandre VI i de la posició kierkegardiana sobre eixa llibertat que no existeix fins que alguna cosa t’ho prohibeix. “Adán no sabia que tenia la llibertat de menjar del fruit de la saviesa precisament en contra d’eixa prohibició”, explicava Castro. 

I la seua conferència va derivar cap a Areopagítica, de John Milton i “Sobre la llibertat”, de Stuart Mill; cap a Luter i els drets d’autor, i Defoe i el seu “Assaig sobre la regulació de la premsa”. És la llibertat de premsa la llibertat dels amos de les impremtes?, es va preguntar. I per a anar acabant va parlar de la blasfèmia al estil Toledo i les democràcies religioses; del problema de la desinformació i de les raons dogmàtiques de tota creença, enfront del que va proposar que “no hi ha millor tribunal de la raó que el lliure intercanvi d’opinions”, això és, la discussió permesa per la llibertat d’impremta. El cas dels venedors de dacsa sobre eixa llibertat d’expressió no irrestricta, o el relliscós (com a concepte) concepte de la dignitat humana, entre el que Kant va distingir entre considerar als humans com a finalitats i no com a mitjans. 

Castro va versar entre les restriccions paternalistes o la política de cookies dels ofendiditos, cap al principi de l’ofensa de Joel Feinberg, i la legislació internacional, la incitació a l’odi (casos Brandenburg v. Ohio,) o la qüestió de la causa directa entre el discurs i el fet. Jurisprudències nord-americanes a lo Wendell Homes i el cas de cridar foc en el teatre. I tot per a assenyalar les diferències entre les democràcies standard i les militants, i parlar de les diferents legislacions britàniques amb espais segurs de tipus comercial; franceses, amb espais segurs de tipus religiós, i la burocràcia alemanya. Primeres i segones lectures. I finalment, de la paradoxa de la tolerància formulada per Popper. Una classe intensa que Barberó va definir com a “context multimèdia univers Ernesto Castro”. 

maria tomàs garcia