També disponible en: Castellano

Antonio Guerrero: “L’intel·lectual ha de ser una persona carregada de provocació”

El festival de filosofia Avivament acollia, en aquesta tercera edició, la presentació del projecte multidisciplinar Filosofia al carrer. El presentava el seu creador, Antonio Guerrero Ruiz (Huelva, 1971), autor de llibres com “Una guerra als llimbs. Platja de Ákaba” (2018); en companyia d’Irene Gálvez González, especialista en la “Defensa de les Humanitats i el Pensament crític a Espanya, els mitjans de comunicació, i l’agenda Setting i el Màrqueting Viral”, i Francisco J. García Carbonell, llicenciat en Teologia i autor de llibres com “Revers de l’Anvers” (2018).

El projecte del qual parlaven, Filosofia al carrer, pretén impulsar la filosofia del que van anomenar la “Àgora marginal”, la plaça pública, per a generar una filosofia pràctica capaç de fer veure “el greu desenfocament social, establir una relació com a acte-potencia i fer-ho en tres fases: estètica-ètica i política, per a obrir una ontologia que permeta descobrir els límits”, en paraules de Francisco J. García Carbonell. 

El projecte, com va explicar Antonio Guerrero, sorgeix d’una “frustració personal” al no trobar, durant els seus estudis acadèmics, “la filosofia que jo tenia en el meu interior”, i constatar, des del seu punt de vista, una desconnexió, una aula que “no era capaç de generar lliurepensadors”, i una cultura de masses, “assolada per les dictadures del políticament correcte dins de les estètiques”. 

Amb la paraula “Impasse”, que Alain Badiou utilitzara en la seua definició de subjecte, la proposta d’Almeria critica, no l’academicisme sinó el seu excés, i proposa “conduir la disciplina a altres contextos. Connectar amb l’Àgora, verbal i artísticament; fer la filosofia amb llenguatge més senzill però no més simple, i defensar l’assemblea com un dels grans pilars per a fugir del discursiu i jerarquitzat”. Un projecte que busca el “restabliment”, “diàleg en lloc de discurs”, i “aprenentatge des de l’oralitat i l’experiència”, que segons Guerrero, “són més viables que l’única via de la teorització, “necessària però no suficient”.

Unamuno, Ortega y Gasset, Nicolás Salmerón, José Luis Aranguren. La seua proposta proposa un gir més cap allò pràctic. Sèneca i la seua visió ètica de la realitat, l’orientació política. Els traductors de Toledo i la seua visió del hispanisme. Docències a les aules i caminals en el congrés, la literatura o la premsa, les llibreries o els instituts d’educació secundària. I un esperit cervantí, inspirat en l’heroi intel·lectual que va defensar Ortega preconitzant “els valors i les idees, les creences com a motor de transformació social”.

En contacte amb la Universitat de Múrcia, i el Museu provincial d’Almeria, amb el reconeixement del CSIC, i la difusió de la REF (Xarxa espanyola de filosofia), un programa de ràdio de nom Talents (Cresol Ràdio, els dijous), i en línia amb l’UNED. I amb un pensar la filosofia pràctica com la que “ens concerneix a totes les persones perquè que ni més ni menys és tot allò que ens fem els uns als altres: la vida, l’existència”; com interactuem amb el planeta en el qual vivim, i les conseqüències dels nostres actes en tot temps i lloc”, explicava Irene Gálvez.

L’objectiu de Filosofia al carrer és “anar a la trobada amb el món de l’estètica i de l’associacionisme, buscant la relació entre el pensament i l’acció, l’intervencionisme i la provocació, el pensament crític i autònom per a emancipar-se del gregarisme, del capitalisme, i descobrir motors de cerques conceptuals pròpies capaces d’ajudar l’individu a evolucionar”. Guerrer ho definia com un projecte humanista que “creu en l’ésser humà en aquest moment de dubtes (sobre la definició de l’humà per part dels posthumanistes)”; que “creu en l’ésser humà integrat a l’entorn, preservant els trets propis de la humanitat; orientat cap a la provocació i l’intervencionisme; cap a la immersió del filòsof en el context com a element dinamitzador. Apropiar-se del sentit implícit, dotar de nous sentits, i sentit a les seues pròpies existències i a les dels seus congèneres a la recerca de generar una nova ontologia i una nova ètica”. Antonio Guerrero, a més, assenyalava la gran responsabilitat de l’intel·lectual, “que no pot ser una persona autocomplaent sinó una persona carregada de provocació”.

Diagnòstic

García Carbonell va parlar, per part seua, de l’Àgora com eixe “buit central des d’on es proclama la metàfora que indica als edificis públics i privats”, i de l’Àgora “com a centre d’eixa arquitectura”. Va parlar d’un “diagnòstic” que es realitza des de l’Àgora com a espai marginal i d’una “denúncia” que té lloc des de l’Àgora “com a espai neutral des d’on s’assenyala la corrupció del sistema”. García Carbonell va parlar d’una “màscara que ens inutilitza”, del “element en el normatiu de l’urbà, que se’n ix de l’ordre existent, encara que és intrínsec a eixe ordre, i que per tant no troba el seu lloc en eixe ordre”. Parlava d’“el no literari dins del literari”. Tot per a explicar que “ens trobem en una lluita entre la prohibició de l’Àgora com a espai normatiu dins de l’estructura urbana (o siga, mantindre el privilegi), i l’Àgora com a lliurament públic, com a do gratuït, com un acte d’amor, com un coneixement de l’amor”. 

García Carbonell també va assenyalar la manera en què els nostres pensaments s’han anat adaptant a les formes del power point, i de com l’Àgora normativa està contribuint “a eixa depreciació crítica que està acabant amb la reflexió”. S’inspirava en Kant per a introduir la idea de les noves èpoques on haja de ser possible l’ampliació de coneixements des del present. Un “canvi paradigmàtic”, afegia, “que es produeix sempre en els marges d’allò públic i que, sense actuar en contra del seu deure, puga expressar públicament les seues tesis contra la inconveniència o la injustícia”. I la seua pregunta: és suficient aquesta il·lustració ulterior del gènere humà, aquest enlairar-se de la tutela, aquesta evolució social, per a de debò trencar amb el paradigma?”

___________________________________________________________________

A continuació, els objectius de Filosofia al carrer: Filosofia pràctica (facilitats per Irene Gálvez González):

Deconstruir la Filosofia academicista anquilosada i sense interés pel que succeeix més enllà de l’aula.

Crear un nou vincle de la filosofia amb la realitat del carrer, de la vida social: Del quotidià naix l’extraordinari.

Moviment Humanista que mira i s’implica amb la naturalesa humana sense maquillatge ni trucs, sense por a la realitat.

Reconstruir a l’ésser humà: atrapat en un món hedonista. Censurat per eixe mecanisme pèrfid que es diu “el políticament correcte”.

Proporcionar les eines necessàries per a emancipar-nos del consumisme i el gregarisme.

La Filosofia pràctica intervencionista aspira a generar pensament autònom al seu voltant per a apoderar a la ciutadania.

Hem de ser responsables de les nostres vides, de la gestió dels recursos naturals.

L’Àgora és l’escenari de les relacions de poder; i al poder sempre cal posar-li límits perquè l’ànsia de domini ha demostrat de sobres la capacitat destructiva que té.

No hi ha solucions màgiques. Els lideratges d’obediència servil i dogmàtica faciliten la imposició dels totalitarismes.

La dignitat en la vida i la justícia social necessiten de ciutadans lliures i responsables de la seua llibertat.

Maria Tomás García, 6 juny 2019