També disponible en: Castellano

Maria José Guerra Palmero alerta sobre la producció massiva de vulnerabilitat i de l’antídot de la cura, també del lloc habitat 

Maria José Palmero és una pensadora de la modernitat. Així la va definir Neus Campillo, de la Universitat de València, quan la va presentar, en el MuVIM, dins d’Avivament, el Festival de Filosofia València Pensa. “Amb ella, la filosofia té futur. El feminisme té futur”, va dir Campillo. Les dues coincideixen com a pensadores i com a mares. Neus Campillo es referia, en part, al seu llibre L’odissea de Penélope, sobre la feminització de les migracions i els Drets Humans, escrit amb Genoveva Roldán i Nancy Pérez, entre moltes altres aportacions escrites, entre altres, per a discutir les aportacions dels grans filòsofs com Habermas. També, al Màster d’estudis feministes que Palmero dirigeix. I és que allò que vela la mirada ho veuen les oïdes. Maria José Palmero pronunciava la conferència Qui recorda la justícia global? Desfondament de la ciutadania i vulnerabilitat tecno-eco-social. I ho feia en dissabte i huit, i contraposant distopies enfront d’utopies en una societat de masses. Era la seua manera de recordar que en l’apoteosi de la globalització, dit amb ironia, una opció front les distopies de producció audiovisual que modelen el consum d’imaginació és “pensar com podríem portar de nou al debat polític el concepte de justícia global amb la generació d’alternatives”. Es tractava de “la possibilitat d’estendre un marc d’igualtat de possibilitats, la compensació de les desigualtats en tot el planeta. Globalitzar la llei, globalitzar els drets humans front la deflació de les teories de justícia. Una potenciació de les capacitats. Un revulsiu necessari dut a terme per les forces més reaccionàries, regressives, atiilustrades i antimodernes”, deia. És una cruïlla de responsabilitats entre les quals preval “interessar-se per la qüestió del treball en nous termes: distribució, renda bàsica…”. Per què el més desvalorat, els treballs pitjor pagats, són al final els més necessaris?, es preguntava. Per què no passem diferents ocupacions pel filtre crític per a veure si redunden en el benestar dels altres? Hem d’ampliar el concepte de cura”, assenyalava.

Xarxa de ciutats que pensen

Per a la catedràtica d’ètica i filosofia política de La Laguna i presidenta de la Xarxa Espanyola de Filosofia, “estudiar filosofia serveix per a tindre una cosa valuosa en la vida. Es tracta de viure amb la major autoconsciència possible enfront d’expectatives que podrien no ser reals”. Enfront de les diverses crisis, la filosofia, en la seua opinió, ressorgeix com a nucli, centre d’atenció, com a activisme, que “ens retorna al punt de partida, que era l’àgora a Atenes”, hui expandida cap a tota mena d’espais públics, el “que amplifica el concepte de ciutadania”, i en un moment en què va reclamar, que “els que ens dedicats a l’ètica i la filosofia política estiguem disponibles per al debat democràtic”, que diria Michael Sandel, “amb gust i per necessitat”, va afegir. Va ser un moment de record per a Javier Muguerza, “que va retornar a aquest país una normalitat acadèmica amb la filosofia de transició”. També, per a recordar el projecte de consolidar una xarxa de ciutats que pensen, que done “consistència i calat” a les iniciatives com València Pensa. 

Enfront de la globalització de l’imaginari i dels estils de vida davant del que va denominar “zombificació” del món a lo Walking Dead, Palmero reclamava certa autodeterminació col·lectiva, “perquè serà col·lectiva o no serà”. La conferenciant tirava mà de la teoria crítica, la teoria del dret, la filosofia política. Justícia global. Igualtat d’oportunitats. Compensació de les desigualtats en el planeta. Eradicació de la pobresa severa. La possibilitat d’optar a mecanismes de redistribució global, la potenciació de les cures…. van ser alguns dels seus temes. Si l’esperança d’eixa justícia global va créixer en els 90, quan es confiava que els drets humans s’anaven a estendre universalment, hui per hui, la seua reflexió es formula com una pregunta de perplexitats i desconcerts enfront de la fallida de l’universalisme global. El que Foucault nomenaria com ontologia del present, el més difícil, segons Palmero, teoritzar a posteriori. Es referia a quan Hegel parlava de l’òbila que emprén el seu vol al capvespre. Es referia a la crisi de 2008, al Brexit, a Trump, a l’acumulació de crisi que es van penetrant una en l’altra, el deute públic, la crisi ecològica global, les evidències del canvi de model econòmic, la bretxa entre generacions, la precarietat, també, i sobretot, la laboral, les noves esclavituds, l’angoixa diària. (Recomanació lectora de Barbara Ehrenreich o David Graeber). 

Vulnerabilitat tecnoecològicasocial.

Palmero es va referir al desmantellament del que va anomenar un sistema de proteccions, és a dir, la ciutadania i el seu sistema de garanties correlatiu a l’exercici de drets. I la seua percepció. És a dir, el desfondament, la desestabilització, l’avanç constant de la desigualtat i la precarietat, de la ruptura de la solidaritat natural, i la noció i “producció massiva” de vulnerabilitat, com ha teoritzat María Xosé Agra Romero. Vulnerabilitat com a assumpte clau en la presa de consciència ecològica. Vulnerabilitat tecnoecològicasocial. En altres paraules, la població que s’elimina positivament de les garanties “quan els objectius del mil·lenni han estat cancel·lats sense aconseguir els resultats i s’han substituït, quasi sense debat públic, pels ara anomenats objectius de desenvolupament sostenible”. Tot això es relacionava amb el concepte que va encunyar Arendt del dret a tindre drets, que “hui queda desactivat”, va dir. 

I com a contrapartida, el pal·liatiu de les cures en una societat europea que envelleix, també en una societat que protegisca la seua oikos, l’ecosistema de la ciutat. Es referia a les cures i no a la lògica masculinista de la protecció que té a veure amb la militarització com a acta patriòtica i al concepte de seguretat com a avanç de l’autoritarisme. “Potser, la utopia comença amb l’hort urbà per a compartir, generar vincles, la relació amb l’altre i la percepció de les necessitats de l’altre, de la necessitat de reinventar el jardí d’Epicur, i desautoritzar tota eixa escala de valors lligada als diners i a la possessió”, va afirmar. Una cridà “a organitzar social i econòmicament l’alliberament de les necessitats per a dedicar-nos al que realment ens fa humans”: parlava del somni de Marx. 

Era la seua una filosofia de proximitat que posava l’accent al món de la precarietat viscuda per les generacions posteriors a la transició. “La ciutadania no és una altra cosa que un sistema de garanties correlatiu a l’exercici d’uns drets”. En la seua opinió, “hui l’imaginari global tix les subjectivitats dels més joves, les seues expectatives, i l’horitzó fosc de falta d’oportunitats”. Per aquest motiu que parlava de la juridificació, això és, traslladar idees normatives internacionals lligades als DD HH cap a les lleis nacionals. “Es tracta d’avanços, almenys, en el terreny normatiu”, va assenyalar.

Tot mentre va assenyalar les vergonyes per a una humanitat capaç de tants desplegaments tecnològics. En realitat, parlava de pressupostos per a la cooperació al desenvolupament i el austericidi europeu, també en la falta de solidaritat o dels mecanismes de redistribució. Parlava de l’enorme fallida de l’universalisme moral, eixe valor de la Il·lustració que dona igual valor a cada individu. Del replegament cap allò particular, el salve’s qui puga. D’una crítica al subjecte liberal autosuficient, independent. De la paradoxa que els països més industrialitzats, suposadament, no patiran les conseqüències del calfament global que produeixen. Parlava de les migracions, també les mediambientals, és a dir, els refugiats climàtics. Parlava de l’Alzheimer col·lectiu en el qual es desdibuixa la història recent. Del blindatge de les elits “rapaces”, de la falta de sentit dels treballs, eixa sensació tan necessària; de les grans transformacions lligades a la intel·ligència artificial, a l’automatització, la robòtica. Deiz que els debats polítics hui “estan situats en coordenades que ja no són les del món”, de la dificultat per a fer les preguntes i plantejar per tant les alternatives. També, d’una crítica a l’economia que només mesura el PIB, “i el desenvolupament ha de ser compatible, fins i tot potenciar la llibertat”, deia. “La rebel·lió del 15M va viure això com a rebel·lia perquè era el frau, l’estafa de la consigna “estudia, esforça’t”, va assenyalar.

La capitalització del malestar

Parlava, finalment, Maria José Palmero, de la capitalització del malestar per part de les opcions antiilustrades, antimodernes, incapaces de pensar en la redistribució del benestar. Parlava del dèspota il·lustrat; de la impossibilitat d’aplicar controls polítics sobre les multinacionals que no paguen impostos; de l’actual desenvolupament del mesurament del desig; dels antiestat contra l’estructura del públic. Parlava de la Xina ocupant Àfrica, que imposa la pau a canvi de determinat desenvolupament econòmic; de la tecnologia feroç, de l’imperialisme cultural, de la rapidesa de l’ona neoconservadora, del 5G i les seues tensions; parlava de la maquinària d’explotació enorme de somnis i de ficcions; de la capitalització del malestar “com una tragèdia grega, quan sembla que la política ha perdut la possibilitat d’actuar”. I proposava revulsius “d’oposar-nos a la deriva de la imaginació que té a veure, i que a més està ben finançada, amb la visió del solucionisme tecnològic i el transhumanisme (la fi de la mortalitat, les propostes de biomillorament, etc…”Hi ha qui no vol viatjar a Mart”, va dir). I realitzava una confirmació: la preocupació del grup amb la supervivència del planeta potser és ara la bretxa per a intentar recuperar tot eixe bagatge universalista il·lustrat. Com aconseguir que aquestes elits siguen sensibles a qüestions tan clares com l’avanç de les desigualtats, de la precarietat o el calfament global? Parlava, Maria José Palmero, que les següents generacions “el que volen és tindre el seu projecte creatiu: hui, la producció massiva de vulnerabilitat tix les seues subjectivitats i demanen als adults que fem un redisseny de l’economia, de la mobilitat, de la nostra forma de viure. Els joves necessiten un futur visible de societats més humanitzades. Judith Butler, Concepción Ortega, Iris Marion Young o John Bordley Rawls van ser algunes de les lectures recomanades.

maria tomàs garcia