També disponible en: Castellano

Sanfélix i Esquirol conversen sobre la relectura etimològica i de com, cuidar d’un mateix, de la casa, de la terra, és sempre un “nosaltres” en la filosofia de la proximitat

El Festival de Filosofia València Pensa organitzava en la seua sessió de 2019 una conversa entre Vicente Sanfélix, catedràtic del departament de Filosofia de la Universitat de València, i Josep Maria Esquirol, professor de la Universitat de Barcelona, aquest últim, autor de “La penúltima bondat, Assaig sobre la vida humana” (2018) i de “La resistència íntima, Assaig d’una filosofia de la proximitat” (Premi Nacional d’Assaig 2016), entre altres llibres. El títol de la xarrada: La resistència íntima. Un assaig com excusa per a parlar de la condició humana des de l’habitar a les comarques d’eixa proximitat que, segons defineix Esquirol, “no es mesura en metres. El seu contrari no és la llunyania sinó la ubiqua monocromia del món tecnificat” i, és en definitiva, una modalitat de l’experiència, una alternativa a l’abstracció desconnectada de la vida. Filosofia de la proximitat com la de l’etern retorn.

Una conversa per a assajar, —en els seus llibres no hi ha receptes— una filosofia de la proximitat. Un diàleg per a assenyalar la importància de la cura de si, de la casa (l’oikos),  de la terra i dels altres, a través dels nombrosos significats de la paraula resistència, que indica dificultat, però també fortalesa. Una resistència, de la qual parla Esquirol, “que no anhela el domini ni la colonització ni el poder. Vol abans de res no perdre’s a si mateixa però, de manera especial, servir als altres”. “Cuidar d’un mateix és sempre col·lectiu”, explicava l’autor. “Resistència íntima no significa interior sinó pròxima. L’íntim és el pròxim i no està renyit amb la interioritat”. Són les seues paraules.

Esquirol parlava de la cura de l’oikos, “perquè la casa és el primer abric de l’home, el lloc on les pulsions són domesticades, l’espai on protegir-se front l’amenaça nihilista, front la patologització de la vida, però pensant que la casa ja està inundada per les ones i per l’actualitat”, deia. Esquirol parlava de la força disgregadora de la realitat.

En la seua conversa amb Sanfélix, el català va abundar sobre la pràctica de la mirada com a proximitat, amb la juntura en horitzontalitat entre la praxi i la poètica de la poiesis,  un terme aquest últim que per a l’autor no és precisament apolític. “Perquè l’ésser humà és l’afectable”, afirma, “i això no és una feblesa sinó una sort”. En el sentit polític del concepte, Esquirol la refereix més a resistència com a reacció i defensa que a la seua possibilitat ofensiva. Resistir front la disgregació. Es refereix a un resistent “que no solament prioritàriament pensa en si mateix”. Segons les seues paraules, “teixir el tapís de la societat és contrari a la força homogeneïtzadora”.

Al Habermas oceànic

Va ser una xarrada amb reminiscències d’Horaci, Arendt, Aristòtil i per la via comunicativa, Habermas. Una xarrada per a parlar de la filosofia com a instrument, encara que no l’únic. Per a parlar de l’íntim, no com solipsisme sinó en relació amb els altres, és a dir, una experiència ètica, la de la cura, que té a veure amb un “nosaltres”. Un debat sobre l’enunciat d’allò que és bell com la cura. Un parlar del sentiment oceànic del malestar. Un distingir entre una cosa, que és l’individu, i una altra la seua exacerbació. Un llibre, a més, feminista, en el sentit del pensament crític. La cura com una part de la resistència. La vulnerabilitat com a model ètic, i no com a deficiència. La resistència com l’acte d’emparar. El recolliment com a condició de possibilitat per al pensar generós. I la referència de la casa, també, com a possibilitat d’eixida. És la seua una posició existencialista en el sentit del “home com a projecte”. Un pràctica de la qual es vol la bona sofística.

Sobre l’acadèmia i la literatura

Un diàleg, que també ho va ser per a abordar preguntes sobre l’acadèmia i la seua “malaltia” en la importació de criteris i cànons de les ciències dures”; per a aclarir que la paraula teràpia ve de la cura, també d’allò no escrit. Una xarrada per a dilucidar altres qüestions sobre la relació entre la filosofia i la literatura; sobre si l’acte d’escriure suposa un acte de resistència (front les exigències de l’acadèmia “la seua lògica i el seu dogmatisme” o front el “dogmatisme de l’actualitat”, en expressió de Sanfélix ). També, sobre la colonització tecnològica del món i de la vida de l’experiència. O sobre la recuperació del significat original de les paraules, l’essència del llenguatge com a l’acte d’emparar. Com també… sobre el mostrar però no dir. Un encreuament de consideracions per a acabar dient que “la filosofia serveix per a saber el que diem”, i assenyalar la importància de l’horitzontalitat “sobre la qual es defineixen les nostres vides singulars com a xicotetes verticals”. 

Els infinitius essencials 

Esquirol és professor de filosofia i dirigeix el grup d’investigació Aporia. Entre un mateix i els altres, el respecte a la mirada atenta o el respirar dels dies, el seu accent està posat entre els filòsofs contemporanis i la tècnica, per a defensar eixos “infinitius essencials” de l’ésser humà que són el pensar i l’estimar, sense oblidar-se del viure. Perquè “si el mal és profund, la bondat encara ho és més”, diu. “I perquè res té més sentit que emparar amb generositat”, va afegeix. “I perquè l’autèntica cura d’un mateix dóna llum i calor a aquells que estan a prop, protegint-los. Servint-los de guia en el seu camí”. Són paraules extretes de les seues contres acantilades.

La conferència, que es pot seguir en streaming la xarxa social del festival València Pensa, Avivament, va discórrer per tants rumbs com matèries tracta la seua abundant, “immensa ebullició” d’autors, com deia Vicente Sanfélix. “Erudició d’un autor que acudeix als autors com a il·lustració (de les seues pròpies tesis) més que com a exegesis”. Si Sanfélix fóra bibliotecari, situaria els llibres d’Esquirol, “no per agregació sinó per unitat interna”, en l’àmbit de l’ètica, l’ètica de la resistència (on Esquirol defineix respecte a de qui i de com); en el de l’antropologia de la vulnerabilitat, per allò de la comprensió de la naturalesa humana, i en la dimensió metafísica postheideggeriana com a hermenèutica del sentit de l’existència humana”. La metafísica de l’ajuntament. Capítol dotze de l’íntima. 

Ensenyar als interessats

Josep Maria Esquirol es va introduir amb un prefaci per a millor parlar de la seua vida universitària com un privilegi “que m’ha permés un diàleg crucial amb els meus alumnes: poder ensenyar a persones interessades és un regal, i estic agraït. El pensament es forma en diàlegs, sens dubte”. La idea en comú de mestres i deixebles. “Això que sembla obsolet, és en realitat l’essència”, deia, “l’experiència personal humana”. I va tindre paraules, també, per als col·legues de complicitat i proximitat. I tot per a seguir amb la definició de filosofia “entesa com allò relatiu al pensar”, i dir que “en la literatura existeix una experiència de pensar molt profunda. I és que el pensar pot vehicular-se de formes molt diferents”. És el que li diu als seus alumnes: “per al que serveix la filosofia és per a saber el que diem. Saber el que es diu et fa amo de tu mateix i del teu llenguatge”, explicava. El significat d’allò que es diu i el que es fa, des de la fenomenologia de Husserl.

De quina manera pensar

Esquirol va aclarir que no escriu pensant “resistiré”; més aviat la seua pregunta és “de quina manera intente pensar, que es nodreix d’això que anomenem de manera vaga, l’experiència. Per a mi, la millor manera d’expressar el pensament és a través d’un llenguatge més pròxim al col·loquial que al tecnicista, anant amb compte que el llenguatge conceptual no desconnecte de la base experiencial, perquè és en realitat el seu aliment”. Lévinas, Derrida…  “l’essència del llenguatge és hospitalitat”, deia. Una alerta contra el pensament buit, que no necessàriament és l’abstracte, segons va assenyalar. “El problema no solament és l’abstracció sinó quan l’abstracció no solament es desconnecta de la base sinó que una vegada desconnectada torna sobre la base per a colonitzar-la. El que Habermas diu com la colonització tecnològica del món de la vida de l’experiència. Contra això m’he proposat resistir fins al final”, va afirmar.

L’esperit i el llenguatge i el dir silenciós

Va ser Adán qui li va posar nom a les coses? Esquirol va dir que va ser Eva per allò de la funció enunciativa del llenguatge. La seua també va ser una reflexió sobre la recuperació del significat oblidat de les paraules, quan Sanfélix va portar a col·lació els versos d’Espriu, en el Inici de càntic en el temple, 1965). 

«Però hem viscut per a preservar les paraules, per a retornar-vos el nom de cada cosa…»

Del diàleg entre Sanfélix i Esquirol es va decantar una clara presència de Nietzsche, i es va parlar dels conceptes o metàfores gastades, com per exemple, Per què es diu totalitarisme al totalitarisme? Perquè tendeix a convertir-se en “tot”, van respondre. I potser eixe tot pot ser l’actualitat, “que ho acapara tot, el mitjans estan pendents i fan que les persones també estiguem pendents”. Resistència al dogmatisme de l’actualitat. “La perversitat no és intrínseca a l’actualitat, -deia Esquirol-, sinó que està en el seu domini del consum. Consumir una poma no és el problema, però tot consum sí que ho és, el domini de la naturalesa és un problema, i davant això, el just i l’assenyat és aquell que ajuda a protegir la riquesa de la vida, aquesta marginalitat que es resisteix davant eixe domini”. I després, afegia, “es tracta de considerar que a eixe domini se li podria dir en certa manera cura d’un mateix sense que el terme tinga a veure amb la teràpia”. 

Marginalitat fecunda

Una xarrada sobre la medicina del cos i de l’ànima, sobre l’atenció i la seua distracció, sobre el significat profundament ètic del treball manual amb filiació tolstiana. “La resistència mai és evasió sinó marginalitat fecunda”, deia. I per què resistir?, es preguntaven. “Perquè la major part de les vegades es resisteix davant el que domina, i com sol ocórrer quan alguna cosa domina absolutament, s’empobreix la vida, l’homogeneïtat quasi sempre ho és. Hui parlar de filosofia com a psicoteràpia m’agradaria molt si no anara per la degeneració dels significats”, afegia Esquirol. És a dir, els seus llibres no són un receptari més, de com ser feliç en quatre passos. 

Plató i Ferlosio

Josep Maria  Esquirol va explicar conceptes des de la vulnerabilitat, l’afectabilitat i l’autonomia, que no va donar com a sinònim d’independència. Va abundar contra la societat tecnificada que amenaça amb la disgregació de l’atenció i de l’experiència. Resistència que ho és front a la tendència disgregadora de l’actualitat. Resistència front a l’experiència nihilista, que és consubstancial a la naturalesa humana. Resistència sobre el vertigen de Plató en plantejar-se la qüestió política de la seua ciutat. La resistència com fer un pas arrere “però sense abandonar, ni dimitir, més aviat fent una pasejada per a tornar a plantejar-se el tema, situant-se des de la marginalitat per a primer parar atenció i esperar el moment per a incidir en el conjunt”. La resistència a la qual li cantava “Chico” Sánchez Ferlosio?, preguntava Sanfélix. I Plató, davant el mareig, va sentir la necessitat de tornar cap a si mateix i de cuidar de si mateix. “El resistent no dimiteix, no abandona, no es va d’enlloc; simplement ix del punt central i se situa en un marge”; explicava. Una resistència front la manera d’entendre la política en l’actualitat, que és quasi de manera antipolítica. Si bé, en la forma en què es planteja la dimensió política, la resistència íntima d’Esquirol no s’avé amb les tesis d’Arendt, “però perquè l’alemanya distingeix molt clarament entre l’àmbit de la llar i el de la polis”, aclaria, i és que Esquirol sosté que “hi ha diferència entre el carrer i les institucions, les places i les cases, però “em sembla que hi ha un gest que d’alguna manera podria estar present en totes eixes parts”. Encara que la cabanya siga més casa que el gratacel. Memòria i imaginació com a millors armes. Però sense al·lucinació. 

«Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa…», recitaba Sanfélix.

maria tomàs garcia