També disponible en: Castellano

Gonçal López-Pampló: “Pot ser que si l’assaig caduca, qui legítimament ocupe el seu lloc siga la filosofia”, per Maria Tomàs García

Entrant, a l’esquerra, al costat de l’escala, hi ha una pianola Fischer, de Nova York, 1912. Donació de la família Beltrán-Ferrandis al poble de Sueca en 2004. Des de les tecles es veu el quadre al·legòric d’Alfredo Clarós Garcia amb lleó i lleona. És l’entrada a la casa de Juan de la Cruz Fuster Ortells, advocat, més conegut com Joan Fuster, escriptor, que resultava ser punt d’arribada en la Ruta de pensament que Avivament organitzava en el certamen de 2018. El conjunt de persones que es reunien en l’Estació del Nord de València tenien un mateix destí, el Espai Joan Fuster de Sueca, un poble de la Ribera Baixa on al mercat municipal encara queden alguns llocs oberts. Feien el camí junts per a visitar el que ara és un museu, centre de documentació i aula didàctica, ple de llibres, aforismes en finestres i portes, quaderns de treball, objectes personals de la seua labor també periodística, i litografies de Renau o quadres de l’Equipo Realidad. En el claustre, el professor de la Universitat de València i director de l’Editorial Bromera, Gonçal López-Pampló, oferia una conferència, “L’assaig al País Valencià”, acompanyat pel director del Espai Joan Fuster de Sueca, Salvador Ortells Miralles.

De la visita, una frase: “la vida és curta, l’art és llarg”. Cadascun ha de descobrir al seu Fuster i veure fins a on li arriba. I una altra de marxandatge per a samarretes: “no tinc cap altra autoritat que la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble. Pot ser que siga l’única passió noble que reconec en la meua”. 

La xarrada formava part d’un treball sobre la tesi doctoral de López-Pampló, que la institució Alfons el Magnànim publicarà en un volum col·lectiu d’Història cultural, la qual cosa ja és una dada de per si mateix. Per a la xarrada, el professor se situava deliberadament en l’àmbit de la història cultural des de la filosofia, vinculat, tot, a les condicions de producció que emmarquen el fet literari com a fet industrial. El tema: l’anàlisi de set dècades d’assaig en el País Valencià, de 1947 a 2017, és a dir, des de la postguerra fins l’actualitat; un treball exhaustiu, encara que sempre inacabat “amb l’esperança de seguir treballant”, i amb la llacuna flagrant de la presència femenina per a la qual el conferenciant deia “no tenir una resposta concloent”. La densitat del discurs i el risc de fossilització fa impossible reproduir ací el cabal de noms i referències a fi de no cometre oblits. Només una pregunta. quins són els referents propis? 

Per al diàleg, una altra pregunta que era una provocació i necessitava de matisos: Hi havia assaig abans de Fuster? N’hi ha ara? Suposant que Fuster siga assaig, que no solament, la resposta és afirmativa, hi havia abans i n’hi ha després, “encara que no és menys cert que l’“homenot” de Sueca va marcar un abans i un després en la literatura i la societat valenciana, amb afirmacions que estan històricament circumscrites als seus escrits. Si algú ho ha fet a la manera de Montaigne és Fuster”, deia López-Pampló, i no tant en la definició “heretge” d’Adorn. 

En primer lloc calia anar a la definició d’assaig, no com a execució prèvia d’un acte per a veure si eixirà bé, sinó com a gènere literari, que per a López-Pampló té a veure més amb una frontera, amb límits gens nítids, en proximitat amb la filosofia, el periodisme o la història. Sergio del Molino es va posar com a exemple comparatiu. Si es parla d’etiquetes, també de la seua laxitud i de l’enteniment dinàmic. “En el debat dels gèneres, l’assaig ocupa una posició irònica de privilegi. Impossible la seua definició. El caràcter indefinible seria la seua característica més definitòria”, deia López-Pampló recordant a Eugeni d’Ors i assenyalant que, en qualsevol cas, eixa definició seria “obligació” de l’acadèmia, i advertint, no obstant tot, “que un concepte que és una negació sempre és un mal concepte”. “Si l’assaig compleix una funció social, no va lligada al text sinó a una necessitat social”, deia, i citava a Rodari i la seua “Escola de fantasia”, quan es parlava allò que “amb els teus alumnes has de poder parlar de qualsevol cosa”. I una altra idea; a l’hora d’estudiar un assaig no és tant la persona com la inserció de la figura en un context i en un sistema. I en la seua opinió, Fuster “encara necessita ser contextualitzat”.

Per tant, el gènere i l’autor, Fuster, com a “símptoma i excepció”, “per la seua magnitud, profunditat, coherència i la projecció de la seua obra”, més extensa que la seua pròpia.

Analitzar la perspectiva dels últims 70 anys implicava parlar de dèficit, com deia Gustavo Muñoz en la Revista Transversal fa 20 anys, “a escala espanyola, i en llengua valenciana molt més”. Cal situar-se en el context després de la Segona Guerra Mundial, assenyalant la importància dels vuitanta, i recordar, com va fer López-Pampló, a Gèrard Genette “quan diferenciava entre ficció i dicció”; entre peritext i el epitext; de la tipologia divulgativa (el país com a tema) o deliverativa (el dietari com a opció formal preeminent); de la dualitat lingüística, i de la funció social del gènere: “l’assaig aspira a proporcionar un espai de reflexió lliure i subjectiva on el lector pot encarar-se a idees diferents a les seues”, asseverava López-Pampló. Reivindicar a Fuster com a escriptor i reclamar-lo com a assagista era un punt de partida per a acostar-se a un home que dialoga amb Erasme, Montaigne, Bacon, Voltaire, Thoureau, Azorín, Ortega i Gasset, D’Ors, Pla i molts altres. Dóna fe la seua biblioteca amb més de 23.000 volums, catalogats. Per a López-Pampló, “el gran tema de Fuster és la Modernitat”, eixe món del pensament nascut amb la Il·lustració i que s’encarna posteriorment, sobretot, en el pensament científic i la idea de progrés, però també, en el pensament crític que ha qüestionat els límits o la validesa de la mateixa Modernitat. “Fuster la va jutjar amb vocació de futur”, afirmava. Per a Gonçal López-Pampló, “pot ser que l’assaig siga un artefacte amb data de caducitat, un fracàs associat al triomf de la ciència. I pot ser que, si l’assaig caduca, qui legítimament, i no com a usurpació ocupe el seu lloc, siga la filosofia”, afegia. Al cap i a la fi, va dir, “és un àrea vinculada a la mateixa existència de l’espècie humana com a animal amb consciència pròpia”.  | VP-2018-14

maria tomás garcía