També disponible en: Castellano

Cristina Fallarás i Jesús García Cívico aborden la pregunta de si és el feminisme el marxisme del segle XXI

Calia respondre a una pregunta: És el feminisme el marxisme del segle XXI? Els ponents van buscar els punts que uneixen totes dues accepcions, moviments, corrents, pensaments, per dir-los d’alguna manera. Cristina Fallarás Fallarás responia dient “ens han robat el relat”. “Feminisme o violència de gènere són corfes tan buides com la paraula transició. Necessitem una memòria col·lectiva. Explica-ho”, deia recordant el “hastag” que va crear quan es va fer pública la sentència de “la manada”. Es va veure llavors que existia un problema de credibilitat de la història de la dona “front la justícia i front la societat. En deu dies, van participar deu milions de dones”, va recordar Fallaràs. El relat de Fallaràs era parlar del feminisme com una “consciència comuna, política, internacional i solidària, que a més genera i presta eines tant teòriques com d’ús per a oposar-se al poder i crear noves formes de pensament”.

Jesús García Cívico contestava a la pregunta fent un repàs cronològic-connector amb precaucions (per la proximitat de la història recent), des del segle XV, amb Marie de Gournay, el llibre del qual “Greuge de les dames” li remetia al moviment Mee too, fins a arribar a mitjans del XX, per a tancar “la seua cronologia no arbitrària però sí opcional” amb Florine Stettheimer, pintora, dissenyadora, poeta, feminista i perruquera, pionera dedicada a les avantguardes russes. Entre mitjes, moltes altres dones i alguns homes.

Tots dos estaven en la planta ardent en la qual conviuen política i cultura; el museu com a eixugaparabrisa de la història entre allò necessari i allò il·lustradament possible.

Dona i política

Cristina Fallarás és escriptora i periodista espanyola, defensora dels drets de la dona. Feminista i tertuliana de programes de televisió. Per aquest motiu va començar parlant de la dificultat de treballar com a periodista de la secció de Política sent dona. Va contar el que li va ocórrer un dia a les dos del matí amb alguna cosa que va qualificar de “flàccida, xicoteta i trist”, i de quina manera aquella nimietat havia modificat la seua carrera periodística. “Mai vaig tornar a cobrir actes ni d’aquell home ni del seu partit, i vaig veure amb temor tornar a trobar-m’el, perquè genera certa culpa en la víctima”, va relatar. Fallaràs va voler anar al perquè. “No és el mateix dir hola me diuen Cristina i estic en contra de la violència masclista. (“Això podria dir-ho fins a la reina Letizia si la pessiguem una mica”, va asseverar. “Estrany seria que diguera que no està en contra. Però no genera res perquè no modifica”), que dir: hola me diuen Cristina, i quan tenia 30 anys un polític em va enviar la foto de la seua polla. En la primera situació, “és una abstracció, una corfa buida, que no és res”, remarcava. “Però si jo conte el que m’ha ocorregut, això fa que a totes les dones que a les quals el seu cap els ha fet una insinuació, que en el seu treball han patit agressió sexual, que ha modificat les seues formes de produir per això, amb totes eixes dones, cree mecanismes d’identificació”.

Mecanisme d’identificació

I és que per a Fallaràs, els mecanismes d’identificació per a enfrontar al poder amb un relat propi comú “són imprescindibles per a la lluita comuna, i formen consciència de classe”. “Mai s’havia parlat en un periòdic o en una ràdio d’una violació fins fa set dies”, va asseverar. “Tots els consells d’administració de mitjans de comunicació són mascles, i en el cas d’Espanya, els seus inversors són grans empreses, o nord-americanes o de l’IBEX, el fons el capital dels quals procedeix del franquisme, i per un altra banda, del Opus i l’Església. En la seua opinió, “quan es parlava de violència de gènere era com dir transició o prima de risc, o siga, fem. El dia del primer titular en portada parlant de la prima de risc —relatava— va ser quan ens van acabar de desaparéixer els pobres i ja mai més es va tornar a parlar dels desnonaments”. El power femení ha vingut de la mà de les xarxes socials, en la seua opinió. I perquè es parla d’això en aquest moment? Què està ocorrent ara que es modifica la nostra manera de veure’ns com a societat?”, es preguntava. Segons les seues paraules, “fa deu anys aquesta taula redona hauria resultat marciana i, no obstant això, és la comunicació el que ha canviat”, va dir. I va parlar dels mecanismes de transformació bàsics quan els mitjans de comunicació permeten parlar de forma testimonial, val a dir, “que pugues redactar un testimoniatge que cree mecanismes d’identificació i, per tant, un grup suficient de persones que prenguen una decisió, que actuen, i que condisca”. 

Filosofia política o filosofia del dret

Jesús García Cívico va definir la seua professió com la de la filosofia política, o filosofia del dret en la universitat. Doble formació filosòfica i jurídica, que combina amb la crítica cultural amb l’imperatiu diari de l’actualitat, i que li va portar a llançar la polèmica que ve venint sobre en quina manera la qüestió de gènere ha d’impregnar la crítica. “Podem rellegir a Nabokov en clau feminista?”, es preguntava. “Què guanyem? què és interessant? No m’atrevisc a donar una resposta, llevat que a mi no em sembla interessant”, va afirmar. “Per què quan diem que algú s’assembla a algú, no podem dir que Chrissie Hynde s’assembla a Nick Cave?” 

En la seua opinió,·el guionista sempre projecta, naturalitza, unes relacions de gènere, i si és en ciència-ficció, en una galàxia llunyana”. I va recordar el cas de Stephen King contra Sthepanie Meyer, autora de “Crepuscle”. “Va dir que estava escrita per una escriptora mediocre dirigida a xiques adolescents. Estic d’acord que Meyer és mediocre, però què són xiques adolescents? És una imatge preconcebuda d’un determinat tipus de màrqueting”, afirmava García Cívico. 

El debat, en el MuVIM, i la seua pregunta, és el feminisme el marxisme del segle XXI? dibuixava un dels eixos temàtics d’un festival dedicat als nous llenguatges del feminisme, i també a la incidència de la tecnologia, el seu increment exponencial en les nostres vides. La xarrada va estar moderada per Maria Tomàs, que va preguntar, entre altres, si és la maternitat tasca d’un polígon industrial i coses com “què faria la pràctica sense la teoria corresponent o la teoria sense l’operativitat legitimadora”, o fins a quin punt els mitjans de comunicació condicionen la història del pensament i a l’inrevés, fins a quin punt els pensaments condicionen els mitjans de comunicació”. Tot per a donar una dada: els vestits espacials de la NASA estan fets específicament per a homes, i els jupetins no deixen espai per a les mames. Tomàs reconeixia certa tautologia i proposava un gir en la pregunta: traure el debat del concepte de lluita per a abordar l’esquematització, falsificació, sistematització i oportunitat i oportunisme del plantejament. Parlava de l’emancipació mental en tots els costats de l’espectre.

Jesús García Cívico va prendre el pols de la il·lustració com a labor pedagògica, parlant de la cultura com a “força de ruptura dels estereotips, una força d’eixida”. A García Cívico, l’opuscle de Kant “Què és la il·lustració?”, li sembla antipàtic, en relació a la seua assimilació entre la il·lustració i l’eixida de la minoria d’edat de l’home. “Em pregunte en quina mesura els llauradors de Königsberg podien ser culpables de la seua ignorància sent així que no havien tingut l’ocasió d’eixir d’ella”.

García Cívico va dir que no es pot parlar de marxisme abans de la formulació de Marx, lògicament i però sí de lluites de classe; va assenyalar la dificultat del canvi de mentalitats i les idees preconcebudes sobre la dona, i va deixar en l’aire la pregunta sobre quin és el paper que les religions tenen en la subjecció de la dona. Entre altres coses, perquè el ventall d’opcions dins del “corrent amplíssim que anomenem feminisme és impossible de resumir en un any sencer”. També va aclarir que “el sexe és una qüestió biològica que distingeix a mascles de femelles, i el gènere, una qüestió cultural que distingeix a homes i dones”. I va parlar sobre la impossible neutralitat o naturalitat dels sistemes normatius. “Tot són opcions, resultats d’interessos, en el millor dels casos, resultats de lluites, per això val la pena lluitar per les coses que considerem justes”. Es referia a “La lluita pel dret”, de Rudolf Von Ihering.

En el seu repàs històric, va parlar de Marie de Gournay per assenyalar la qüestió de l’èmfasi; de Olympe de Gouges o Mary Wollstonecraft per parlar de la figura de les dones il·lustrades i el seu interés a tindre accés a eixe bé tan preciós, “eixe coneixement epocal que és l’ús de la raó”, amb sensibilitat per la igualtat social. Però Wollstonecraft no va ser considerada feminista per García Cívico: “no li importaven altres qüestions més que poder accedir al cercle dels seus interessos personals”, deia. Wollstonecraft era la mare de Mary Shelley, autora de “ Frankestein”,  que va haver de passar el seu modern prometeo baix falsa autoria per a poder ser publicat. 

García Cívico també va introduir el quadre de Johann Heinrich Füssli , “La debutant”, en el qual es veu a una dona lligada a un mur i tres dones que la vigilen. Va parlar de Poullain de la Barre, que era un home, filòsof cartesià del segle XVII, i un text seu que “paradoxalment” seria el primer que podria considerar-se feminista, en tant que a ell se’l considera el pare del feminisme.. Es tracta del llibre  “De l’égalité des deux sexes, discours physique et moral où l’on voit l’importance de se défaire des préjugez”. El conferenciant també va portar a col·lació la Declaració de Seneca Falls, la declaració dels drets de la dona en 1848 a Nova York , i va parlar d’ella com a fita: la lluita de la dona en la història del pensament. “La majoria d’elles venia d’una causa que no tènia que veure amb els seus propis privilegis sinó amb els d’uns altres, que és el que entenc com a expressió mes bella de la moral: les obligacions que un té en relació amb uns altres. Es referia al problema de la negritud en USA; la majoria són abolicionistes. Veuen una afinitat entre la situació de l’esclau i la dona reclosa a la seua casa”. I va seguir amb l’aparició de Marx i la seua dona Johanna Bertha Julie von Westphalen; amb el llibre “L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat: a la llum de les investigacions de Lewis H. Morgan”, 1884. de F. Engels, que va ser qui es va preguntar quines són les causes d’eixa discriminació o la qüestió de la dona o patriarcat o androcentrisme que impregna la humanitat. Engels vol aplicar el seu mètode científic com ho fa sobre la classe obrera de Manchester. I és que, segons deia Cívic, “no es pot parlar del marxisme fins que no formula Marx la seua teoria”. Segons la seua intervenció, Rosa Luxemburgo va morir d’una pallissa i un tret en el seu intent de debatre sobre el reformisme i la revolució. Però segons Cívic, Luxemburg era espartaquista, i Espartac no volia alliberar als esclaus perquè volia acabar amb l’esclavitud. El mateix que Wollstonecraft tampoc volia acabar amb el patriarcat, no són problemes de la seua època”, matisava García Cívico buscant punts de connexió. 

La història avança molt lentament i a vegades cap endarrere. I no obstant això, hi ha problemes que arriben fins hui, “ però sí que hi ha hagut lluites de classes, problemes socials, reivindicacions relacionades amb les condicions de vida”, assenyalava. Una anotació que incomoda a García Cívico quan es parla de Marx com a detractor de la religió: “quan Marx parla de la religió com l’opi del poble no es refereix a una substància eufòrica i lúdica; el veu més com un analgèsic que pot llevar el dolor”. Un punt en el qual García Cívico va arribar a Feuerbach i els seus tractats; al llibre “El dret a la peresa”, de Paul Lafargue, que va acabar els seus dies amb el seu sonat suïcidi conjunt amb Laura Marx. També va aparéixer Alexandra Kollontai, soviet de Petrograd; i tot això ací considerant una primera ona del feminisme, que segons el ponent té bàsicament dues reivindicacions; la cultural i l’educativa i el sufragisme.

La segona, segons el relat cronològic, tindria a veure amb Simone de Beauvoir i la seua obra “El segon sexe”, 1949, i Betty Friedan, la imatge del femení, i l’accés de les dones a la universitat, l’estudis de gènere i el text fonamental que s’acosta a la connexió entre marxisme i feminisme, que és “La mística de la feminitat”, que posa l’accent en la imatge d’allò femení a través dels anuncis de televisió, programes, revistes que modelen a la dona: el cèlebre mite grec del llit de Procusto. La teoria “queer”, el feminisme negre, dones com Angela Davis, d’Alabama. “Hui els esclaus no són tan evidents, potser un dels temes més preocupants són els morts mediterranis o els refugiats”. Per a García Cívico, és Judit Butler la que torna a plantejar qüestions relatives a la distinció entre gènere i sexe, però ja té al davant un rival poderós que és el feminisme llibertari. “Ací podria respondre’s a la pregunta: És el feminisme refractari a algunes tesis del marxisme? La resposta és, algun feminisme ho és?”, va formular.

El repàs històric va finalitzar amb les figures de Christina Marie Hoff Sommers, contrària a les posicions del feminisme, i que posa l’accent en el  self made women, dona autoconstruida, detectant que els casos de l’accés al poder polític com Bachelet o May, diuen, “és qüestió de mèrits individuals”; seguida de Kalethen Kennedy, que va seguir a George Lucas en Lucas films, amb la seua samarreta “la força és dona”, i una anotació amb el qual tancava la xarrada. “A vegades hi ha qüestions senzilles d’entendre que no tenen a veure amb la maldat o la bondat sinó amb fets tangibles dels quals dóna compte la sociologia. Hi ha una part que no és tan fàcil. El dret pot transformar les coses d’un dia per a un altre, però les mentalitats no canvien tan fàcil”.  Florine Stettheimer sembla que va ser la primera pintora que va pintar el seu propi cos nu. A l’interior del quadre, tots estan d’esquena a ell.

María Tomás García