També disponible en: Castellano

Angelo Fasce parla de la col·lectivització interidentitaria de tall postmodern amb la victimització com a lloc de competitivitat

La presentació resava: Café Revolter. Sala Gestalguinos. Discursos a la nació postmoderna. Conferenciant: Angelo Fasce, de la Universitat de València, màster en Neurociencia i Doctor en Lògica i Filosofia de la Ciència. Presentava i moderava David Barberá, dissenyador de pròtesi de maluc procedent de l’enginyeria industrial. I l’explicació seguia de manera críptica: la col·lectivització interidentitaria de tall postmodern, “en auge degut a l’impacte de l’experiència d’opressió i la victimització competitiva com a categories filosòfic-polítiques”. Era una xarrada nocturna del festival de Filosofia Avivament 2019, la intrahistoria per dir, mentre Miguel Morey, en la Ramon Llull, exposava (no explicava) els pensaments de Nietzsche des de la radicalització de la seua figura “inactual”. El terme de ferida és d’aquest autor. 

Angelo Fasce va explicar el seu treball sobre l’apoderament intergrupal respecte a fets, a partir dels estudis psicològics (de societats fracturades incapaces d’arribar a acords), en tant que, va dir, li mancava la màgia metafísica. Parlava del terme postveritat, també denominat postveritat piadosa; de la noció d’extrapolarització social creixent que Donen Kahan denomina guerra cultural; de la epistemiologia cívica, i de la sociologia partidista en assumptes com el canvi climàtic, les vacunes o la identitat sexual, convertits en temes d’agenda política, mentre les anàlisis filosòfiques postmodernes són del col·lectiu (els homes, les dones, els gais, els llatins, etc) basats, segons Fasce, “en la dialèctica de l’opressió estructural no percebuda però generalitzada i la noció d’apoderament, d’aconseguir poder real per imposició per a sobreposar-se a una situació de dominació estructural per part d’un col·lectiu més poderós”. Parlava Fasce d’una “interpretació brutal de la història en la societat occidental, pràcticament modelada pel patriarcat, les microagresions o l’apropiació cultural”. Una sort de diagnòstic sociològic com a patologia del llenguatge que intenta explicar per què raó estan tenint tant d’èxit conceptes com el negacionisme de la ciència. 

El terme postveritat

El terme postveritat, explicava Fasce, “ve després de saber la veritat sobre Bush quan la guerra de l’Iraq; va començar sent una sàtira política i en si mateixa ha deixat de ser una broma, no és una llegenda urbana, és un diagnòstic social que en general s’associa amb la dreta: Trump, el brexit, l’independentisme català, Rússia, les fake news, els trols…, la bretxa salarial, la justícia patriarcal, la violència domèstica… Wikipedia defineix la postveritat o mentida emotiva com un neologisme que descriu la distorsió deliberada d’una realitat, amb la finalitat de crear i modelar l’opinió pública i influir en les actituds socials, en la qual els fets objectius tenen menys influència que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals. 

L’ansietat intergrupal

Fasce parlava de les creences injustificades que són en si mateixes un problema de desinformació, o de sobreinformació en epistemiologies alternatives que porten a les bambolles mentals on el que no és real, es converteix en tal i que, segons la seua reflexió, “fomenten un constructe psicològic que es diu ansietat intergrupal, d’intolerants al exgrup, la forma d’ansietat més en voga”. 

“El curiós de la postveritat com a concepte – deia- és que no és en si mateix una mentida sinó una bambolla informativa, una noció partidista dels fets”. Mentre que antany el debat oscil·lava sobre els valors, amb les mil formes possibles d’entendre’ls, hui segons Fasce són els fets socials la matèria de la discussió política, on “ha estat polititzada la realitat, per exemple, el canvi climàtic: la seua acceptació depén de si eres republicà o demòcrata, si votes a VOX o al PSOE”. 

En la seua opinió, “la noció que allò personal és polític s’ha portat fins a nocions fàctiques” mentre que “la figura de l’expert es lliga a una concepció de la realitat identitària”. Un món, segons Fasce, que rebutja la informació hostil, “els fets s’han d’ajustar al sistema de valors”, diu, i quan s’exposa l’evidència científica que el refuta (cas de les vacunes, per exemple), “la gent s’enroca encara més, mentre els polítics exploten aquestes concepcions partidistes dels fets d’una manera que explota la tensió entre la racionalitat a curt termini endogrupal amb la racionalitat a llarg termini transgrupal”. És una situació que va més enllà del constructivisme i el relativisme. “Són relativistes, però no neutrals, és veritat que la veritat es relativitza, però la impregnada per l’experiència d’opressió és dominant”, assegurava. 

La carrera de la victimització

Com distingir les víctimes vertaderes de les falses? Ha d’haver-hi una qüestió objectiva, no sempre és subjectiva, assenyalava. Fasce afirmava que hi ha una carrera de victimització “perquè té rèdits socials i polítics ser víctima hui dia. Cal veure fins a quin punt el que dius s’adequa amb la realitat històrica i sociològica”. Què ocorre amb els greuges del hui per les coses que van ocórrer fa centenars d’anys? I tot, embolicat en el que va considerar “associació de dades falses, basats en estudis estadístics mal plantejats i extrapolats de forma no real, de resultats esbiaixats”. Es referia als informes de morts per teràpies pseudocientífiques, que compta amb un punt de major interés “perquè ha corromput a un autor social que es autodeclara racional i defensa l’evidència científica”. 

El xoc de cognicions

L’anàlisi de Angelo Fasce se centra en les qüestions intergrupals, en els fets que es comparteixen en identitat col·lectiva de grups en els quals s’enfronten escèptics i creients. “El xoc de cognicions fa que la gent no accepte fets incontrovertits dins de la comunitat d’experts”. I citant a Foucault, assenyalava que els discursos respecte als subjectes virtuosos o víctimes depenen de l’adscripció del discurs a un determinat àmbit de poder. “És tant un joc moral com polític”. 

La politització dels temes

Unes altres de les qüestions abordades per Fasce es va referir a la politització de tots els temes. “La gent pensa que els problemes són deguts als polítics i que les solucions també vénen d’ací”. O al valor identitari dels fets alternatius que presenten les tertúlies polítiques, “que van més enllà de les propensions individuals. Enfront de les amenaces percebudes, com Trump per exemple, la dinàmica grupal respecte a aquestes creences és molt major perquè és algú que pot legislar i té poder polític real, i la psicologia social les fa particularment resistents”. En la seua opinió, “les creences irracionals es veuen tant en l’esquerra con en la dreta”.

Reescalfats autocomplaents

El tercer dels problemes abordats van ser els reescalfats informatius en les xarxes socials: els ecosistemes d’informació autocomplaent portant la seua línia editorial al seu cercle d’amics. “Quan algú et diu que no tens raó, l’elimines”. Es tracta, segons la seua anàlisi, d’un acostament a la realitat mediada per algorismes orientats al consumidor” i unes xarxes que “tenen un efecte radicalitzador”, moment en el qual va recordar que les xarxes socials són empreses privades. 

Entre les solucions, Angelo Fasce va proposar despolititzar els fets, reilustrar-los, discutir sobre els valors amb el benentés que els fets del món són compartits. La seua segona solució apuntava a la tecnocognició: enfront de la dificultat de despolititzar constructes psicològics validats aconsellava “intentar baixar els nivells d’ansietat intergrupal, i asseure’s a conversar sense pensar que el de davant és el dimoni. Cal escoltar a la gent que no pensa com nosaltres”. Espectres demonitzats d’una banda de l’espectre. Enfront de la desconfiança, educació. Enfront de les xarxes privades, el foment de lliure mercat de les idees. La resistència i la queixa.

maria tomàs garcia