També disponible en: Castellano

El MuVIM planteja un debat sobre l’esclavitud de la bellesa i la joventut a partir de les fotografies de Ricardo Marujo i Jorge Fuembuena

Jorge Fuembuena

“No hi ha res més seductor ni maquillatge que millor ens afavorisca, que el desig dels altres”. És una de les frases de l’exposició “Bellesa i joventut, Esclavitud contemporània”, que s’ha inaugurat dins del Festival de Filosofia de València Pensa, Avivament, i que es podrà visitar fins al 21 d’octubre en el Museu Valencià de la Il·lustració (MuVIM) de València.

Una proposta doble, una crua, una altra representada, per a reflexionar sobre els nous valors estètics després de la modernitat líquida. Perquè com va dir Plató, la bellesa és la bondat, està en les idees i és un concepte més estètic que físic. Una exposició que, com la filosofia platònica, qüestiona el que és real i el que no, i reclama criteri, ètica i regles jurídiques legislatives en un progrés que mai camina en una sola direcció quan, finalment, la bellesa es converteix en un producte amb marca.

És la cirurgia el camí per a ser eternament jove? És la cirurgia dolenta en si mateixa? Quin és el preu a pagar per ser eternament jove en un món on la imatge és important? Quins són les malalties que naixen fruit d’eixa ànsia de ser eternament jove, anorèxia, bulímia, otorexia…? Què ens impulsa a contemplar? Hi ha possibilitat de descans i refugi en l’era de la contínua exposició? Per què la bellesa es relaciona amb la feminitat? És la bellesa un valor subsidiari de la intel·ligència? Som els nostres propis selfies? Podem redissenyar-nos? És lícit fer-ho? Preguntes al vol que posen en dubte les motivacions i els límits de la nostra pròpia llibertat a través d’aquesta exposició. Perquè, com deia Proust, “el temps, per a fer-se visible, cerca els cossos”.

Un xoc conceptual

Hi ha un xoc conceptual entre els treballs dels dos fotògrafs el treball dels quals composen la mostra, comisariada per Rosa Olivares (Estranya bellesa) i Amador Griñó (El cos construït). D’una banda, les fotografies de Ricardo Marujo, Olho o Rembrandt…, en les quals es comprova sense xarxa l’ús de la ciència al servei de la vanitat. Bellesa i joventut de laboratori “a colp de bisturí en un cànon d’estandarització que esclavitza i exigeix la renúncia al propi cos, desvirtuat i despullat de tota càrrega d’individualitat”, en paraules de Griñó. Una reflexió sobre eixa identitat usurpada per la inflació i dependència de la imatge en l’era de la seua reproductibilitat.

Per un altre, trobem la Barbara Lennie, el Miguel Angel Silvestre o Aurelie, entre altres personatges famosos, fotografiats per Jorge Fuembuena en retrats de creació, amb absència d’hipèrboles visuals, fotografia discursiva, on l’espectador/lector és el que indaga, retornant-li la mirada en la voluntat d’accedir a l’altre i llançar preguntes a través dels rostres de les persones. “El retrat em permet plantejar qüestions sobre el parer i l’ésser, la presència i l’absència, allò real i fictici, realitat i desig, intuïció i raó, el joc dicotòmic entre els dos hemisferis”, explica Fuembuena. La seua és la tècnica de la fotografia com a mitjà per a assimilar psíquicament el món, per a situar-se enfront d’ell de manera horitzontal. I cita a Víctor Erice quan diu allò que “veure és deixar-se veure. No és què, sinó el com i el per a què”.

Ricardo Marujo és un conegut cirurgià plàstic de Pitangui, que capta les instantànies en ple procés operatori/creador, a cos obert. Regulació d’orelles, blefaroplasties i operacions de reducció d’estómac es visiten de forma literal i mostren “que tots som iguals per dins”. Un colp a l’ull de l’espectador i que no obstant açò proposa imatges belles “perquè mostren, com deia Rilke, “el començament del terrible que encara podem suportar””, segons Griñó, que cita també a Zweig i a Thomas Mann. “En un món on tot és fugaç, ràpid i líquid i on tot canvia constantment, hi ha valors que romanen, com la bellesa i la joventut”, afegeix. Una picada d’ullet al capitalisme estètic del hiperconsum que asfixia, creant insatisfacció i posant en dubte el desenvolupament d’identitats.

Gabinet de generacions

Jorge Fuembuena és un fotògraf saragossà dedicat al món del cinema que es defineix com “un electró lliure, salvatge, d’ascendència cubana i família de periodistes, de l’època dels magnífics”. El seu avi era amic de Ramón J. Sénder. I en tant el seu gabinet de cares i personalitats aconsegueix un tall transversal en les etapes de la història com a retrat de diverses generacions, el seu treball mostra famosos fotografiats com a individus aïllats que defineixen un estil de bellesa d’avui on és la mirada la que marca una diferència. Les seues imatges són de gent amb vocació d’integrar-se dins del món de la interpretació. “Els retrats són espais, detenen el temps, el suspenen”, assenyala Fuembuena. “Permeten reflexionar sobre la naturalesa del ser social i el ser individual, i amb l’elecció de l’assumpte presentat m’interessa més la part on estan més absents, on tenen la mirada més perduda, on són ells mateixos més enllà de la seua pose com a personatges públics”. Els seus són 37 retrats, 20 d’ells, de dones. L’endevinalla la completa la mirada en eixa recerca de la correspondència emocional. “La foto mostra l’aparença de les coses, però no les tradueix”. Codis cromàtics, sistema de signes.

L’Enciclopèdia de Diderot

I un tercer eix. L’exposició inclou precioses pàgines dels llibres de Crisóstomo Martínez, Mathias-Marie Duval i Juan Bòrdes, extretes dels fons de la Diputació sobre atles anatòmics i teories sobre la figura humana, acompanyats de l’Enciclopèdia o Diccionari raonat de les ciències, les arts i els oficis, de M. Diderot, que serveix per a debat mentre que la Declaració Universal dels Drets Humans (1947), en el seu article 27, estableix que “tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar en el progrés científic i en els beneficis que d’ell resulten”.

Així doncs, una exposició per al debat. També dels límits. La part tècnica de les cirurgies estètiques reparadores, que en rigor tenen el seu origen en la pràctica mèdica després de la guerra. Hi ha reflexió pel conflicte i la tensió entre dos mons, solapaments, ressons, ressonàncies. O com assenyala Rosa Olivares, la idea que “no hi ha res més ambigu, subjectiu i estrany que la idea de bellesa, gens més mutant, imprecís, i que són conceptes no solament abstractes sinó elàstics, relatius, tan eteris que canvien a moltes velocitats. Un acostar-se a un cos contínuament en variació, que ens impel·leix a veure més enllà de la nostra aparença, i que ens indica com ha d’anar canviant també la nostra posada en escena”. Definicions totes que Olivares feia servir per a ressenyar que “és més com ens veiem a com ens veuen els altres” i afegir que “no hem de deixar-nos esclavitzar pel gust aliè sinó valorar-nos a nosaltres mateixos i saber que el que tenim és molt. Aprendre a valorar la diferència i veure que en eixa distinció, un és únic”.

I una última anotació: “La bellesa és un conglomerat de coses. El mercat i la societat ho canalitzen tot en el cos, perquè és l’objecte sobre el qual es pot vendre la perruqueria, els cosmètics, la roba i finalment, la cirurgia plàstica”. I un exemple, “el pare que vesteix al xiquet de persona major? Anem a l’homogeneïtzació total”. I una recomanació. “No es parla de les exposicions. El que cal fer és veure l’obra, un diàleg entre la segona part contractant de la primera part…etc”.

“Tal vegada la bellesa siga eixe detall que ens atrau, eixe gest que ens caracteritza, eixa imperfecció que ens fa diferents”.  | VP-2018-05

maria tomás garcía