També disponible en: Castellano

http://www.lovevalencia.com/wp-content/uploads/2015/11/arago-cinema-700x400.jpg

L’any 2006, a València, els cinemes Aragón abaixaven la persiana. D’una manera abrupta, d’un dia (divendres 28 d’octubre) per a un altre, sense avisar. Així, sense la fosa a negre, sense la desaparició gradual de la imatge fins al negre complet, els seus propietaris, els germans Sebastián, portaven al fossar un lloc de referència per a la comunitat cinèfila (i cinèfaga) de València, un establiment que s’estrenà el 23 de desembre de 1989, en plena temporada nadalenca, amb The Navigator: Una odisea en el tiempo (Vincent Ward, 1988), Erik el Vikingo (Terry Jones, 1989) i Lo mío y yo (Doris Dörrie, 1988). Han passat anys, han passat moltes coses. Assistim a (i participem en) una revolució digital que, en el camp de l’exhibició fílmica, fereix de mort, però no mata encara, la projecció analògica en 35 mil·límetres, i que amb referència al consum cultural provoca la seua individualització. Ara bé, en aquesta era de (consum centrat en) dispositius perifèrics, hi ha lloc al bell mig de València per a un (determinat) consum públic i col·lectiu de cinema. Hi ha lloc, doncs, per al grup de valents que l’any 2015 reobrí aquestes sales mítiques del barri de Mestalla, i que des de llavors cooperativament les gestiona. L’actual Aragó Cinema és un espai que es projecta entorn de l’experiència original, val a dir, entorn del protocol de veure a les fosques una pel·lícula, acompanyat d’unes altres persones, desconegudes en la seua majoria. El cinema està pensat i fet per a ser vist al cinema, a la sala obscura, on l’ombra és més consistent que no pas el cos, on l’ombra no atorga sinó consistència al cos (social). El cinema està pensat i fet per a cinemes com l’Aragó Cinema.