També disponible en: Castellano

L’esforç titànic de Carl Wilson per a parlar de gustos i una anotació de Dion

Carl Wilson té un senyal al nas en la seua accepció segona. Per favor, no confondre amb el xic de la platja, encara que surfeig ve del solfeig. Serà per la seua pituïtària, que ha escrit un escrit que s’ha fet de culte i gustos plens. Anem a parlar d’amor, com deia Céline, en aquest cas Dion, la titànica que ha passat de cantar al transatlàntic, a ser dona, dir com pensa i, finalment, assumir riscos, perquè sembla que “es manté indefectiblemente allunyada d’allò cool”, diu Wilson després de fer el seu exercici, que no és un altre que comprendre la capacitat que té l’art de convertir-nos en millors éssers humans. “La idea no és que Dion et faça explotar el cap, sinó entrar amb ella en el seu lloc segur, on les coses són el que sempre han semblat ser”, diu Astrud. Cançó global de l’imaginari col·lectiu, tant de bo que baix les patilles de l’entreteniment un somriure.

Aquesta és la crònica sobre un diàleg en context (açò tan important) filosòfic, que Avivament organitzava en el MuVIM, i que es produïa al temps, però no al mateix espai que el somni de Polifilo de Pedraza, a la Ramon Llull. Un diàleg sobre un llibre, el de Carl Wilson, que en castellà s’ha traduït com a “Música de merda” (al que li va seguir “Merda de música”), un assaig romàntic sobre el bon gust, el clasisme i els prejudicis en el pop, entès com qualsevol música que no siga la clàssica, però que en anglès de Toronto es titula “Anem a parlar d’amor: Per què altres persones tenen tan mal gust”. Tot, sorgit, per descomptat, d’una contradicció. Participaven en la xarrada Miquel Àngel Landete Sènior i Víctor Lenore, amb la moderació de Rick Treffers. I el primer que es va escoltar va ser dir a Treffers que a ell el que li agrada és el “Sóc miner”, del gran Manolo Escobar, capdavanter de vendes de casettes en gasolineres, que és una altra llista entre les d’Ali Baba i les quaranta. Tots tres ho van dir tot molt bé i van demostrar, no solament haver gaudit el llibre; també ser generosos amb les seues aportacions, que en definitiva parlaven de resistència auditiva. Van eixir Ismael Serrano per part de Lenore i Destroyer (Kapuut), per Sènior, per escollir entre milers d’altres comentaris. Part del que van dir es pot escoltar en el compte de FB de Avivament, on a més, trobaran moltes altres entrades per a diversos gustos. 

Al llibre es parla d’encantaments. El millor, que li tiren una oïda. I una cançó sense flauta però amb vent de Nevada, gentilesa de Carl.

maria tomás garcía